Segueixo regularment les desventures del senyor Fryslân. La seva última carta, el seu últim relat (em nego a titllar-lo de post) m'ha fet pensar en un llibre de l'editorial que m'alimenta (una de tantes) que ha gaudit de nul·la atenció per part de llibreters, mitjans i lectors.
El Llibreter, que sembla haver inaugurat una etapa lacònica, parlava ahir d'un individu que vagava per la llibreria que l'alimenta a ell. Segur que el visitant flairava l'olor de paper, acariciava el setinat de les portades, llegia paraules que volaven per pàgines atzaroses... Sembla que el Llibreter observava l'escena sense intervenir, retenint l'alè, talment com qui espera que un pardal hiperactiu s'acosti al teu banc del parc per a fer-te companyia i descansi a la teva falda o mengi de la teva mà.
Jo en seria incapaç. A través del meu silenci cap al seu silenci, exercitaria les meves neurones per a crear un camp de força magnètic, intentaria teledirigir al lector amb la ment... a la dreta... més a la dreta... ara mira cap amunt... cap amunt... mou el braç cap a la prestatgeria superior... no aquesta, la de més a dalt... (...) ... ara fixa la mirada en aquell llibret que es mor de pena entre l'autor nordamericà de culte i la franceseta del Goncourt... sí, aquest, aquest... L'editorial no et sona? L'autor no et sona? Dóna-li un cop d'ull, dóna-li uns segons del teu temps... Obre el llibre pel final... cerca l'últim relat... no t'agraden els llibres de relats? Però home de déu, que no veu que en els temps que corren, la brevetat és un valor? Que potser un bon relat et deixa un pòsit de silenci i admiració que potser no trobes en una novel·la o assaig? Un llibre de relats té molts finals i per tant molts silencis i abismes amarats d'amargor, melangia, sorpresa, alegria... En canvi, una novel·la és un laberint amb una sola sortida. Un sudoku de solució única... Però calla, que ara s'acosta a la caixa. Haurà funcionat tanta pantomima mental?
—Cobra-me'l, si et plau.
—Vol factura? El vol per a regal?
El Llibreter, que sembla haver inaugurat una etapa lacònica, parlava ahir d'un individu que vagava per la llibreria que l'alimenta a ell. Segur que el visitant flairava l'olor de paper, acariciava el setinat de les portades, llegia paraules que volaven per pàgines atzaroses... Sembla que el Llibreter observava l'escena sense intervenir, retenint l'alè, talment com qui espera que un pardal hiperactiu s'acosti al teu banc del parc per a fer-te companyia i descansi a la teva falda o mengi de la teva mà.
Jo en seria incapaç. A través del meu silenci cap al seu silenci, exercitaria les meves neurones per a crear un camp de força magnètic, intentaria teledirigir al lector amb la ment... a la dreta... més a la dreta... ara mira cap amunt... cap amunt... mou el braç cap a la prestatgeria superior... no aquesta, la de més a dalt... (...) ... ara fixa la mirada en aquell llibret que es mor de pena entre l'autor nordamericà de culte i la franceseta del Goncourt... sí, aquest, aquest... L'editorial no et sona? L'autor no et sona? Dóna-li un cop d'ull, dóna-li uns segons del teu temps... Obre el llibre pel final... cerca l'últim relat... no t'agraden els llibres de relats? Però home de déu, que no veu que en els temps que corren, la brevetat és un valor? Que potser un bon relat et deixa un pòsit de silenci i admiració que potser no trobes en una novel·la o assaig? Un llibre de relats té molts finals i per tant molts silencis i abismes amarats d'amargor, melangia, sorpresa, alegria... En canvi, una novel·la és un laberint amb una sola sortida. Un sudoku de solució única... Però calla, que ara s'acosta a la caixa. Haurà funcionat tanta pantomima mental?
—Cobra-me'l, si et plau.
—Vol factura? El vol per a regal?
9 comentaris:
Es dóna el tret de sortida. Bang! Un boxejador sonat s'entesta a fer la marató. Tensió, ritme, polsament intern. Recorre vint, trenta, cinquanta... cent metres, i com calia esperar, va a parar a la lona. Ha guanyat. Allò impensable dintre de paràmetres previstos. El recordman de la distància ha vençut per knock out.
[VICTÒRIA PER PUNTS]
Veuen, senyors? L'enigmàtic cavallermigpartit és un home fugaç que domina a la perfecció el relat curt, o hípercurt.
Un fort aplaudiment per a ell!
és interessant observar des del mirador llibreter. l'altre dia vaig enviar directament al romea a un comprador de plataforma.em va dir que faria un report particular el proper diumenge. miri mail sr.subal, i contesti
sí senyor. aplaudiment pel senyor cavallermigpartit.
respecte a la plataforma del romea, jo la vaig veure no al undelsmillorsteatresdebarcelona sinò a madrid i em va semblar realment decepcionant. ja m'ho esperava que no seria massa excitant (en aquest cas, en tots els sentits) però el senyor echanove es un michel insuportable.
una oportunitat perduda.
Jo sempre he pensat que en Michel era un home prim, lletós, ullerós i trencadís. I Echanove un home-porc que no casa amb els adjectius que abans he presentat. Però, escolti'm, hi ha pits i cuixes, mamades i pornografía infantil, a la versió teatre? Si no és així, l'obra no arriba al fons de la qüestió de Plataforma.
Sospito d'una versió teatral de Plataforma que es presenti al Romea i no pas al Bagdad.
hi ha porno a 5 pantalles. fum i cants. 5 o 6 personatges de la companyia del romea que fan teatre com si fessin un vermut (és a dir, fantàsticament) i un home-porc que la única cosa de veritat que fa és suar. això sí, sua molt.
de pornografia infantil no n'hi ha.
Així doncs, vostè només està en desacord amb l'actuació de l'home-porc, correcte?
nono. estic en desacord en general. em sembla una obra molt fluixa però feta per gent molt bona. poca broma amb en bieito i companyia.
això sí, l'elecció del protagonista és una cagada de proporcions monumentals.
Es pot dir més alt però no més clar. Gràcies memememememoria i rererererepetición!
Publica un comentari a l'entrada