El menjaflors

Em permetran que em despengi ara amb una mirada al meu passat. Al meu passat mític. O místic.

Veuran, ens feien aixecar d'hora, gairebé a trenc d'alba. Sonava Hello, Mary Lou, que s'estenia pels passadissos i fluïa per la vall fins a topar contra les massisses roques de les muntanyes. Recordo que els matins eren lluminosos i la gespa del voltant de la casa elevava àtoms de vida al cel. Tots portaven el cul mullat, per la rosada. El casalot estava proveït de megàfons en les seves quatre cantonades. Ben bé, semblava un correccional de menors, la casa, envellida i escrostonada. Abans havia estat una casa de bojos i més tard, durant la guerra, una mena d'aeroport al servei de la República. Després em sembla que va estar abandonada fins que els capellans la van comprar. Del peu de les balconades regalimaven rierols de coure vermellós, fruit de l'oxidació i les inclemències del temps salvatge. I ens feien fer exercici de bon matí, una cosa ben emprenyadora, com comprendran, ja tinguis dotze o tretze anys. Però sempre al so de Hello, Mary Lou, o en la seva absència, de qualsevol altra tema dels Creedence Clearwater Revival. Ens portaven al riu a rentar-nos les dents. El vapor s'elevava per la riba i de lluny ja sentíem la remor de l'aigua que ens esperava. Algun inconscient fins i tot s'ho feia venir bé per a rentar-se el cap. Fet i fet, al no disposar d'aigua calenta a les dutxes de la casa... doncs et dutxes al riu.

Recordo especialment el cel retallat contra les siluetes de les muntanyes. Quin blau intens, senyors, quin prodigi de la naturalesa. Recordo especialment un homenàs amb enorme panxa i barba panotxa que sempre lluïa una camisa de llenyataire i tocava la guitarra d'una forma molt peculiar. Què deu haver estat d'aquest home, no ho sé. Sí sé, emperò, què se n'ha fet de la casa. Continua allà, plantada a la Vall de Pineta. Els meus monitors ja no hi són, i els nens tampoc no són el que érem. Sé què em dic; jo vaig ser, al meu torn, monitor. Una nena em tractava de senyor, quan jo no tenia més que disset anys. Va ser la primera persona que se m'ha dirigit en aquests termes. Senyor, senyor! Em va despertar, la insolent, la consciència del pas del temps. Em va despertar un sentiment de tendra compassió; tu que et creus invencible, més aviat del que et penses també seràs una senyora. Un nen gras es va negar a seguir les meves ordres i a fer el cim d'una muntanya preciosa, de mística bellesa. Sólo obedezco órdenes de mis padres, em va dir el mocós malparit jaient sobre una roca del camí, amb evident to de desafiament. Me'l vaig endur cap a la casa i no vaig poder revisitar la sensació de victòria i plenitud que vaig experimentar de petit. Em van explicar els companys que sí que van poder pujar, que un noiet valencià va arrencar a plorar al fer el cim. L'emoció després del patiment. Però el nen gras insolent no es mereix conèixer el silenci absolut del cim més alt. Un imbécil així no es mereix conèixer això;

La casa ha patit diverses remodelacions i ara em sembla ultramoderna i sense encant. Ha perdut la seva singularitat, han tapat les pintures murals d'estil menjaflors de mitjans del segle passat (a saber: cares rodones i rosades per a les figures infantils i monstres bons que regalen mimoses a la quitxalla, o monitors somrients entomant una guitarra envoltat d'ocells alegres). Hi ha aigua calenta a les dutxes, asèptiques. La cuina segur compleix tota la normativa sobre higiene. Aquesta ja no és casa meva. Ja no hi ha música matutina inspirada, doncs viola la pau de la vall i, per descomptat, res d'abocar residus al riu. M'hi jugo el que vulguis que tampoc deixen a la canalla provar el seu valor bo i llençant-se daltabaix del pont que creua el Cinca. Et podies trencar la crisma, és cert, però sempre sorties victoriós, amb el pit inflamat d'orgull i obviant qualsevol dolor de cara a la afició.

Hom comença a notar les transformacions, un comença a adquirir records de llocs que ja no existeixen sinó en la memòria. I necessita evocar-los de manera que en quedi testimoni. Així doncs, em permetran que em despengi ara amb una mirada al meu passat. El meu passat mític. O místic.

Creedence Clearwater Revival, Chronicle Vol. II
Hello Mary Lou, 1972

powered by ODEO