IV edició de l'Espectacular de l'Assumpte

Potser es pensaven que l'Espectacular Anàlisi Global de l'Assumpte, conegut popularment com l'Espectacular de l'Assumpte, era una boutade qualsevol. Doncs no. És una boutade extraordinària.

L'exquisit jurat del premi es complau, en la seva quarta edició, en otorgar aquest guardó, per la seva capacitat de síntesi, per la seva mirada brutal a la realitat o perquè simplement ens dóna la gana, a:

• Cauen homes del cel, de L'escriptori. L'escriptori l'habita un homenet ben singular, un heremita, un pensador únic i excepcional anomenat Bergadan, a qui Subal saluda des d'aquesta tarima improvisada. La seva capacitat de sorpresa ens commou. Llarga vida!
  
  
• El poder laxant dels serveis d'atenció al client, de l'Aeroplà del Raval. Perquè el sentit de l'humor és una arma infalible per a enfrontar-se als temps moderns, la mediocritat d'una conversa telefònica elevada als altars de l'humor només porta a un lloc; a rebre aquest guardó. Llarga vida!

• Watashi wa dErsu_ desu, d'O-teArai. Si l'humor és un digestiu apropiat per enfrontar-nos a la societat moderna, també ho és la ira il·limitada contra els innocents. Tampoc passa inadvertida a l'ull-que-tot-ho-veu la prosa violenta del samurai de la blogosfera, el Pessoa de la catana i mirada horitzontal. Llarga vida en japonès per a vos també!

• I per acabar la cerimònia que avui ens agermana, no podem més que donar un accèssit espectant a la iniciativa Llibròfags, un espai col·lectiu del qual espero en candeletes una crítica a l'últim llibre de la Clara-Simó. Coneixent personalment a alguns dels membres d'aquesta secta, aquest accèssit no és més que una bestreta.

I què seria d'un premi tan important com aquest sense la seva figureta commemorativa? Per a tots els premiats que ho desitgin, aquí la tenen, per si volen conservar un dolç record d'aquesta fabulosa vetllada en els seus blogs.

IV premi espectacular de l'assumpte

Odes a la vellesa

I

Cuando leas esto serás más viejo de lo que puedes recordar.

El nombre oficial de esas manchas de la vejez que tienes es lengitines hiperpigmentado. El término anátomico oficial para designar una arruga es rítide. Esas arrugas que tienes en la mitad superior de la cara, esas rítides que te surcan la frente y te rodean los ojos, esas son arrugas dinámicas, también conocidas como líneas faciales hiperfuncionales, y las causan los movimientos de los músculos subyacentes. La mayoría de las arrugas de la mitad inferior de la cara son rítides estáticas, y las causan el sol y la gravedad.

Echemos un vistazo al espejo. Mírate la cara con atención. Mírate los ojos y la boca.

Palahniuk, Chuck. Diario. una novela. Mondadori.

II

D'opaca veu, enfarfegats els mots,
cap bellesa no hi ha en aquest home.
Et mira els ulls tot escoltant-te i diu
que molt bé, que d'acord, que tot al cove,
i es torna a cloure en si mateix, on tu
certament ets ningú (t'ho fa palpable,
et mostra alguna mort que no viuràs)
i així, la veritat, et posa histèric.
Els ulls al buit, o sobre teu, inerts,
aquest home no deixa que existeixis;
la veu tan greu que et dóna lloc enmig
romigueres, fenàs, esgarra-robes,
la veu que creu que la paraula neix
per a salvar-nos d'un perill que salva.

Mira les seues mans que en els genolls
garfeixen un futur sense esperança.
Busca l'aroma del tabac negrós
que li surt per la boca mig tancada.
No li miris el fons dels ulls, són morts.
L'aranya hi fa son vel. Poden xuclar-te.

Todó, Joan. Retrat. Los fòssils (Al ras). Alabatre. 2007.


III

Albert Pla. Supone Fonollosa.
Mi esqueleto. 1995.


powered by ODEO

El menjaflors

Em permetran que em despengi ara amb una mirada al meu passat. Al meu passat mític. O místic.

Veuran, ens feien aixecar d'hora, gairebé a trenc d'alba. Sonava Hello, Mary Lou, que s'estenia pels passadissos i fluïa per la vall fins a topar contra les massisses roques de les muntanyes. Recordo que els matins eren lluminosos i la gespa del voltant de la casa elevava àtoms de vida al cel. Tots portaven el cul mullat, per la rosada. El casalot estava proveït de megàfons en les seves quatre cantonades. Ben bé, semblava un correccional de menors, la casa, envellida i escrostonada. Abans havia estat una casa de bojos i més tard, durant la guerra, una mena d'aeroport al servei de la República. Després em sembla que va estar abandonada fins que els capellans la van comprar. Del peu de les balconades regalimaven rierols de coure vermellós, fruit de l'oxidació i les inclemències del temps salvatge. I ens feien fer exercici de bon matí, una cosa ben emprenyadora, com comprendran, ja tinguis dotze o tretze anys. Però sempre al so de Hello, Mary Lou, o en la seva absència, de qualsevol altra tema dels Creedence Clearwater Revival. Ens portaven al riu a rentar-nos les dents. El vapor s'elevava per la riba i de lluny ja sentíem la remor de l'aigua que ens esperava. Algun inconscient fins i tot s'ho feia venir bé per a rentar-se el cap. Fet i fet, al no disposar d'aigua calenta a les dutxes de la casa... doncs et dutxes al riu.

Recordo especialment el cel retallat contra les siluetes de les muntanyes. Quin blau intens, senyors, quin prodigi de la naturalesa. Recordo especialment un homenàs amb enorme panxa i barba panotxa que sempre lluïa una camisa de llenyataire i tocava la guitarra d'una forma molt peculiar. Què deu haver estat d'aquest home, no ho sé. Sí sé, emperò, què se n'ha fet de la casa. Continua allà, plantada a la Vall de Pineta. Els meus monitors ja no hi són, i els nens tampoc no són el que érem. Sé què em dic; jo vaig ser, al meu torn, monitor. Una nena em tractava de senyor, quan jo no tenia més que disset anys. Va ser la primera persona que se m'ha dirigit en aquests termes. Senyor, senyor! Em va despertar, la insolent, la consciència del pas del temps. Em va despertar un sentiment de tendra compassió; tu que et creus invencible, més aviat del que et penses també seràs una senyora. Un nen gras es va negar a seguir les meves ordres i a fer el cim d'una muntanya preciosa, de mística bellesa. Sólo obedezco órdenes de mis padres, em va dir el mocós malparit jaient sobre una roca del camí, amb evident to de desafiament. Me'l vaig endur cap a la casa i no vaig poder revisitar la sensació de victòria i plenitud que vaig experimentar de petit. Em van explicar els companys que sí que van poder pujar, que un noiet valencià va arrencar a plorar al fer el cim. L'emoció després del patiment. Però el nen gras insolent no es mereix conèixer el silenci absolut del cim més alt. Un imbécil així no es mereix conèixer això;

La casa ha patit diverses remodelacions i ara em sembla ultramoderna i sense encant. Ha perdut la seva singularitat, han tapat les pintures murals d'estil menjaflors de mitjans del segle passat (a saber: cares rodones i rosades per a les figures infantils i monstres bons que regalen mimoses a la quitxalla, o monitors somrients entomant una guitarra envoltat d'ocells alegres). Hi ha aigua calenta a les dutxes, asèptiques. La cuina segur compleix tota la normativa sobre higiene. Aquesta ja no és casa meva. Ja no hi ha música matutina inspirada, doncs viola la pau de la vall i, per descomptat, res d'abocar residus al riu. M'hi jugo el que vulguis que tampoc deixen a la canalla provar el seu valor bo i llençant-se daltabaix del pont que creua el Cinca. Et podies trencar la crisma, és cert, però sempre sorties victoriós, amb el pit inflamat d'orgull i obviant qualsevol dolor de cara a la afició.

Hom comença a notar les transformacions, un comença a adquirir records de llocs que ja no existeixen sinó en la memòria. I necessita evocar-los de manera que en quedi testimoni. Així doncs, em permetran que em despengi ara amb una mirada al meu passat. El meu passat mític. O místic.

Creedence Clearwater Revival, Chronicle Vol. II
Hello Mary Lou, 1972

powered by ODEO

Eixuta i lúcida

Ara: escolto de resquitllada el debat que ha muntat en Bassas entorn a El preu de ser catalans.

Ahir: rebo correu d'un contacte. Que si he llegit el reportatge que li fa El País a la Kristof. Una dona molt eixuta i lúcida, diu el meu contacte. Eixuta i lúcida. Llegeixo avui l'entrevista. Nosaltres li hem publicat la traducció de L'analfabeta, fa temps, ja. És un llibre molt especial per a mi, per a la meva memòria. En concret vaig aprendre una lliçó lluminosa (de principiant) i vaig guanyar dos amics. La lliçó; un autor et pot ser totalment desconegut, pot tenir fins i tot un nom antipàtic. Però que sigui desconegut no vol dir que sigui dolent. Editar, edere, donar a conèixer.

Una altra lliçó: la immigració. Amb les seves cinquanta pàgines, L'analfabeta et fa descobrir què és exactament ser un immigrant, un outsider... la fugida, l'exili, ser estranger. Vaig pensar en la meva Aliada; li vaig deixar, li va encantar. Va ser el primer llibre que es va llegir en català. El següent va ser El mecanoscrit del segon origen. A l'hora de fer la promo de L'analfabeta, em vaig centrar especialment en els instituts, en les aules d'acollida. Que el compressin com a llibre de lectura obligatòria. Il·lús que sóc, il·lús que era, déu meu. Amb tot, hi va haver-hi dues excel·lents crítiques; una la signa la Crítica Insegura a l'Avui (enllaç no disponible) i l'altre aquí. D'aquí en va sorgir una amiga. La cosa de l'altre amic va anar així. El tio tenia un blog i, superant el meu pudor, li vaig escriure fent-li coneixença que existia tal llibre, que jo li enviava de promoció. No cal, va dir. El tinc per aquí sobre. Clar, és llibreter.

Ara publiquen La analfabeta en castellà, i la trilogia que va escriure als vuitanta, que la va catapultar al reconeixement internacional. Esperem que la nostra edició tingui una segona vida, que se la ben mereix. Només pel seu coneixement, sàpiguen que L'analfabeta es pot trobar (caldria que es pogués trobar) en la seva llibreria.

I ara, per acabar, una peça més del Trencaclosques. És una peça petita, però essencial, que ens regala Agota Kristof.

"¿Que si hablo ruso? Qué va. Nadie aprendía nada. Si ni los profesores sabían. ¿Cómo va a aprender alguien que no quiere aprender de alguien que no quiere enseñar?"

Agota Kristof, "No me interesa la literatura", El País, dissabte 24 de febrer.

La llengua dels suburbis

Querido diario,

ja estic més tranquil, menys excitat, sobre el tema de la catalana llengua. Reconec que he estat en estat de xoc, querido diario. Ja t'ho explicaré més endavant, si tinc fetge per a expicar-t'ho. De moment, emperò, querido diario, deixa'm explicar-te un fenomen dels suburbis francesos, els famosos banlieue, aquells blocs d'edificis que cremen en la nit, en la llunyania. Reviso galerades d'un llibre de pròxima publicació, La cultura de los suburbios, que m'allunya de l'infern nostrat de col·lisions lingüístiques per a endinsar-me en les avingudes mal planificades dels suburbis francesos. Unes llengües moren, d'altres s'arrosseguen i d'altres es transformen, curulles de vitalitat, i s'adapten als nostres temps de dislocacions. Sento enveja del francès que ha parit un fill que ja no es diu francès sinó verlan.

Aunque pareciéndosele lo más posible, ese francés vehicular es el inverso diametral del verlan, y éste sí que es el lenguaje propio de los suburbios. El verlan es, en efecto, una lengua de secreto y de opacidad, pero es también justo lo contrario de una lengua simple o de una lengua neutra. El verlan es una lengua de vigor y de aserción. Es la lengua popular por excelencia, una lengua vigorosa e insolente, una lengua esencialmente transgresora.

Los elementos constitutivos del verlan son diversos. Encontramos en él las diferentes modalidades del francés tal como acabamos de enfocarlo. La lengua académica, la lengua administrativa y la lengua vehicular convergen y se difunden en el verlan. Pero lo irrigan otras lenguas que ya no están en el área de influencia del francés, sino que son lenguas de préstamo. Ahí tenemos residuos de lenguas cuyos parlantes han llenado los suburbios: el árabe dialectal, el cabila, el criollo; aquí y allí, unas palabras de tal o cual lengua africana; también está el inglés, o mejor dicho, el americano, lengua emblemática de los negros rebeldes. Y, sobre todo, está ahí el argot popular, el francés de la calle y las tabernas, el de Carco y Céline, que ofrece al verlan su guasa, sus acentos y muchas palabras extrañas que, además, tienen sílabas invertidas.

[...]

El verlan varía de un suburbio a otro, de un año a otro, de un objeto a otro. El verlan cambia como un camaleón, no conserva su posición, se mueve junto sus parlantes y sus actividades. Aunque gran parte de de las palabras y los giros le permanezcan fieles, otras cambian de sentido en función de los sitios, las edades y las prácticas. Se entiende que, en ese aspecto, el verlan se ría de la precisión de la exactitud lingüística en general y de la precisión del vocabulario en particular; que se ría de cualquier norma prescriptiva, de las preocupaciones por una interpretación de validez duradera. El verlan es una lengua de lo inmediato, es una instantánea lingüística. Y no aspira a título de idioma, digan lo que digan los lingüistas: se manifiesta, más bien, como un juego descarado. No se contrapone, eso sí que no, al francés: se contenta con deformarlo, sin manias pero no sin respeto; toma lo que le parece del academicismo, cabalga a la grupa de las acepciones cambiantes.

Hatzfeld, Marc, La cultura de los suburbios. Una energía positiva. Trad. Emili Olcina.

Vaig tenir un cop de sort, a Frankfurt. Vaig veure el llibre, em vaig informar i finalment en vam comprar els drets. El primer llibre que contracto per pròpia voluntat. El segon llibre que contractaré per pròpia voluntat —està del tot aparaulat i només falten les respectives rúbriques— és el d'un individu que corre últimament pel sistema de comentaris d'aquest teatre buit. Querido diario, escriu en la variant valenciana de la llengua catalana, sense destapar el pot de les essències.

El Trencaclosques (7)

[...]

El escritor ha tenido siempre en cuenta la tradición y el país en el que vivía, o al que pertenecía. No es algo malo de por sí si es consciente de que la tradición puede ser un modo de enfrentarse a la literatura teniendo la memoria de todo lo que ya tenemos y el riesgo que comporta de inmovilismo. El escritor ha de conocer la tradición para ir más allá de ella, para subvertirla o para adentrase en las lagunas que también la constituyen. De un modo u otro es lo que han hecho todos los grandes escritores españoles de la modernidad, y algunos por no otra razón han recibido la etiqueta de heterodoxos. Hoy en día, por lo visto, se impone el movimiento contrario. La tradición y la cultura propias no sirven para avanzar, siquiera sea figuradamente pues no hay avances en cultura. Domina el inmovilismo y la intención de escribir algo que sea fácil y rápidamente reconocible. Hay que mostrar el interés, la obsesión habría que decir, por las señas de identidad, hay que hablar de las pérdidas que otras culturas han inflingido a la nuestra sin tener en cuenta que no hay peor enemigo que el tiempo aliado con los cambios sociales, sin pensar tampoco que afortunadamente algunas costumbres nos las hemos quitado de encima y eso que hemos ganado.

Hace años, también cuando la ominosa posmodernidad, allá por 1985 creo recordar, Juan Goytisolo publicó "Abandonemos de una vez el amoroso cultivo de nuestras señas de identidad". Lo más relevante es que a pesar de que Goytisolo se refiere a las sempiternas señas de identidad hispanas, hoy se puede aplicar a cualesquiera otras, poscoloniales, catalanas, gallegas, andaluzas o de cualquier otra latitud, pues el rasgo de la época en que nos encontramos, consecuencia de la exacerbación de algunas características posmodernas, es la búsqueda de las señas de identidad, como si no pudiéramos vivir sin ellas, sin saber cuáles son, sin catalogarlas y sin utilizarlas como armas arrojadizas contra otros.

[...]

Quizás el problema resida en que las preguntas que nos formulamos hoy en día son: "¿Es un buen escritor argentino Borges a pesar de que en sus cuentos, poemas y ensayos apenas aparezcan gauchos ni malevos? ¿Es Chinua Achebe un buen escritor nigeriano, o Delibes, castellano, y Joyce, irlandés?, cuando la pregunta debería ser simplemente: ¿Es un buen escritor o no? sin fijarnos en nada más. El problema, sin embargo, no tiene ni fácil ni rápida solución pues factores como la raza, el sexo y la cultura han entrado a formar parte de los elementos estéticos que configuran la obra de arte. No creo muy arriesgado aventurar un cada vez mayor interés por la identidad en la literatura, y que sólo los heterodoxos merecerán la atención de los lectores que no se dejen embaucar con semejantes bobadas.

Santiago Rodríguez Guerrero-Strachan, La identidad del escritor, La insignia, desembre de 2006. Gracias, P.

Estic d'acord amb aquest article. Afegeix més confusió al debat. Allarga la partida. Aquest article s'inscriu en l'etern i fructuós debat sobre "l'autor nacional" vs. "l'autor autònom". En el meu univers simbòlic de dibuixos animats, l'autor nacional és costumbrista, patriota, una mena de continuador de la cultura popular de l'àmbit literari en qüestió. Per contra, l'autònom, és l'escriptor free-rider, que no vol seguir cap cànon nacional sinó formar part ell mateix del cànon internacional. Aquests últims solen acabar en l'exili. L'exili exterior, o l'exili interior, tan me fa. L'exili.

El exilio es cuasi constitutivo de las posiciones de autonomía para los escritores surgidos de espacios "nacionalizados". Los grandes revolucionarios especifícos, Kis, Michaux, Beckett, Joice, se hallan en tal grado de ruptura con su espacio literario de origen y tienen una familiaridad tan grande con las normas literarias vigentes en los centros [literaris, ciutats com ara París o Nova York], que sólo pueden encontrar salida fuera de su universo nacional.

Paslcal Casanova, La República mundial de las Letras, p. 151, Anagrama.

Jo, se'ns dubte, em quedo amb els autors autònoms. Bolaño és un escriptor d'exilis. De llunyanies. També li trobo exilis al senyor Ribeyro. Òbviament al senyor Dovlatov. I tants altres. Són els apàtrides de les lletres. Els que no tenen identitat. L'altre dia li preguntaven al senyor Vila-Matas sobre si era o no era un escriptor català. Aquesta pregunta és no entendre que el senyor Vila-Matas no té pàtria, que no és un "escriptor nacional". "Escriptor del nostre país"? Però si és un home que només vol desaparèixer del mapa geopolític per a esdevenir ell mateix novel·la! Aleshores ell no és escriptor català ni escriptor castellà. Jo penso que fa literatura en castellà, però no fa literatura espanyola, ni catalana. Fa literatura en un altre pla. No us preocupeu per ell.

Aquest debat va per una banda. Però aquest debat no exclou que parlem del futur d'una cultura en bloc. L'escriptura nacional i autònoma escrita en català. El debat que us he presentat a dalt a l'article, és molt important. Estic d'acord en la majoria d'aspectes, però el final trontolla; "No creo muy arriesgado aventurar un cada vez mayor interés por la identidad en la literatura, y que sólo los heterodoxos merecerán la atención de los lectores que no se dejen embaucar con semejantes bobadas." Insisteixo; Bolaño —un heterodox—, no seria Bolaño sense la globalització, i la conseqüent pèrdua d'identitat. A mi sí m'interessa l'identitat de Bolaño! O la de Dovlátov. I tant que m'interessa el sentiment dubitatiu d'identitat de l'apàtrida! Això per una banda. Que t'interessi un tema clau de la literatura universal com és ara l'identitat i la cerca d'identitat vol dir que t'ha d'interessar a la força la literatura heterodoxa!

I per altra banda, el debat que planteja la senyora Gabancho i el seu El preu de ser catalans. El llibre té una cosa excepcional. Aconsegueix obrir en canal molts dels elements que indiquen una disfunció greu en la cultura d'un lloc. En aquest cas, Catalunya. És la pissarra del doctor House. Fa una anatomia ferotge i brutal. Cauen hòsties per a tothom; "Mirin, la cultura X pot morir d'això, d'allò i d'allò de més enllà. Entre todos la mataron y ella sola se murió."

I aquest és el debat del que m'ocuparé properament, perquè és un tema que m'interessa moltíssim.

Fixin-se en la parida gràfica. He canviat un cub de Rubik, multicolor i multidimensional, per un gris taulell d'escacs, on tot és blanc o negre. El Rubik no és més que una batalla contra un mateix, ganes de superar-se, un debat inserit en l'interior d'una cultura o literatura. Una cosa apassionant. Els escacs, en canvi, representen una guerra, on es lluita per la supervivència, en un terreny en disputa, d'una o altra reina. Ningú ha dit mai que la República mundial de les lletres sigui un pati de veïnes, o una bassa d'oli.

El montilla de les entrevistes

Transcric;

Herr direktor a Subal

Senyor col·laborador Subal. Espero les seves preguntes per a l'Albert Pla. El tenim frisant per contestar el nostre qüestionari! Com a molt tard el dia 4 de gener! Espero que el viatge per terres tan llunyanes li inspiri també algun text emmascarat. Espero veure'l aviat i no gaire canviat. Salut! Herr Direktor.

Subal a herr Direktor

Herr Direktor. Vostè m'enganya quan diu que Pla frisa per contestar preguntes. Senzillament, no m'ho puc creure. Un dia, de nano, corria jo per l'aeroport i el vaig veure a ell i la seva banda de gitanos rumberus. Vaig anar per estrenyèr-li la mà i va refusar de donar-me-la. Els gitanos, en canvi, van estar molt contents de parlar un momentet amb mi. Pla, al meu entendre, és un Montilla de les entrevistes. Es un home monosi·làbic Tanmateix, intentaré fer-li un petit qüestionari tan bon punt acabi de parlar amb vostè, a veure què passa. Escolti'm... Pla, allò que es diu sentit de l'humor, no en té massa, oi? L'ha tractat personalment, potser?

Rebi una cordial salutació, del seu esclau a-assalariat, Quinina.

***

Subal Quinina amb les seves enginyoses preguntes ha aconseguit extreure de la boca del senyor Pla les següents respostes: Cap problema... Ara que la cosa ja està destruïda// No// No.

Em felicito.

Dit això, els convido a llegir-se el Paper de Vidre núm 41, que no té sentit perquè no es pot cremar. O potser és tot al contrari.

Trencaclosques (6)

Benvinguts de nou al trencaclosques format per; cultura, llengua, pàtria, identitat. Tots junts configuren el teu particular maldecap. I jo sóc aquí per a atiar-lo; si vols aspirines, a la farmàcia.

Contra la venda en los ojos. Quim Monzó. La Vanguardia, 14 de febrer.

Patrícia Gabancho acaba de editar un libro importantísimo. Se titula El preu de ser catalans y lo publica editorial Meteora. Convenientemente traducido al alemán, al inglés y a cuanto idioma sea necesario, sería la tarjeta de presentación perfecta para que —por ejemplo en Frankfurt— vean a quién han invitado y de qué jardín salimos.

En 1980 Gabancho publicó un libro que llevaba por título Cultura rima amb confitura, que enlaza con éste. El preu... es un repaso sin ambages a las estupideces, la mala fe y las contradicciones socioculturales del país en que vivimos. Un repaso a la cultura como pose, a los tópicos, a los prejuicios, a la banalización, a la impostura, al papanatismo... un repaso a los patinazos de los dirigentes culturales —de todos los partidos— que se han ido sucediendo en las poltronas, al pulso entre patria e identidad, a la educación actual y a la educación "de antes de internet y de antes de que los libros de texto fuesen volúmenes de estampas con cuatro líneas subralladas". Un repaso a los mitos recientes del imaginario vendible de Barcelona —el anarquismo y el Xino—, a la poca excitación que el catalán y lo catalán despiertan entre los catalanes, a la relación entre los escritores en catalán y en español, a quién se sube a un barco y a quién a otro.

Las páginas del libro están llenas de preguntas, muchas de ellas sin contestar porque —en ausencia de memez— del mismo enunciado se deduce la respuesta. Gabancho habla de la catalanidad y la españolidad de Estopa y de Buenafuente, de la sorpresa de Mercè Rodoreda al volver —tras el exilio— a una Barcelona que ya no era la Barcelona catalana de antes de Franco. Habla de la emigración de los años 50 a los 70, la que ya no se sintió obligada a adaptarse. Habla de los bilingüistas: de los verdaderos y los falsos, los que enarbolan la bandera del bi- y en realidad ansían el monolingüismo definitivo. Habla de la violencia contra lo catalán que hay en las escuelas, plazas y discotecas "en todos los rincones del suburbio metropolitano" y de los adhesivos que, en barrios más finos, pegan sobre los letreros en esa lengua; "Por estética, en castellano". Habla de lo bestia que resulta que "la comunidad autónoma que tiene más personalidad cultural, que tiene más tradición, que tiene la cultura sin Estado más importante del mundo —por el grueso y el alcance de su producción—, es la que más rebaja su identidad para relacionarse mejor con España". Tienen un capítulo lúcido sobre lo ocurrido con motivo del pregón de Elvira Lindo y las miopías de los implicados, desde ella misma hasta los que la criticaban. Tiene análisis certeros del talante de los festivales Kosmopolis, de la valía de Maria de la Pau Janer, de la actitud de Juan Marsé en el Planeta, de la trampa vergonzante que son los Erasmus, y hasta de una amiga suya: harta de vivir en Estados Unidos porque "aquí todo el mundo habla en inglés".

Gabancho retrata un paisaje del que ningún político —de ningún partido— se atreve a hablar. Contra el cliché autocomplaciente, dice; Catalunya "no es un país de acogida: es un país de indiferencia". Una recomendación: Miquel Pueyo (secretario de política lingüística, partidario de auyentar las profecías pesimistas que "lo único que hacen es desmovilizar" y de "confiar más en el país") mejor que no lo lea. Al resto de los ciudadanos, que no se lo pierda.

Bé, jo vaig per la página 45. Dues consideracions preliminars. Una: la portada és digna dels llibres de text de religió de quan l'EGB. No en feu cas i adquiriu-lo igual. Dues: excel·lentment escrit. És un gust llegir-se'l. Estic d'acord amb el que explica el llibre? No ho sé, tios, no en tinc ni idea. Encara no he resolt mai cap Cub de Kubric. Sé que tinc una opinió pròpia forjant-se dintre meu, però no sóc capaç de verbalitzar-la. Si us plau, ajudin-me! Mentrestant, llegeixo tot el que em cau a les mans al respecte. Fixeu-vos en aquest fragment escollit. Tira, Gabancho.

No podem considerar alemanya l’obra d’un noi berlinès però turc de segona o tercera generació (vull dir que els pares o els avis van ser immigrants), que amb prou feines ha sortit del gueto, que amb prou feines xampurreja l’alemany, que fa vida en turc, que pensa i sent en turc, que està immers en referents turcs, per més que hagi nascut i visqui al barri de Kreuzberg, a dues passes d’on hi havia el Mur; és a dir, la història sagnant d’Europa.
I ningú no la consideraria així.

¿Per què, doncs, hem de considerar catalana la creació d’un noi de Cornellà que no té cap contacte amb la cultura catalana, que no parla mai el català, que té els seus referents culturals a Espanya i que expressa aquesta obra en castellà?
¿Són catalanes les cançons d’Estopa?

[...]

La realitat és que Catalunya és un país bilingüe i bicultural. Que som bilingües ho accepten fins i tot aquells que utilitzen el bilingüisme per acotar el català allà on encara respira amb una certa amplitud. Que som biculturals ho nega tothom. Negació que té els dies comptats, perquè avui no hi ha cap observador que no hagi assumit el tòpic de la multiculturalitat, és a dir, tantes cultures com procedències de la nova immigració, tot i que la cultura espanyola present a Catalunya continua sent per dictamen cultura catalana, cosa que els propis cultivadors negarien i rebutjarien. ¿De veritat els nanos d’Estopa volen ser catalans com Lluís Llach o Els Pets? ¿No se senten més còmodes en el maridatge amb Ojos de Brujo? La realitat és que, en societats bilingües, la llengua vehicula cada cultura, i l’opció lingüística en facilita o en tanca l’accés. Passa al Canadà i passa a Bèlgica: de fet, passa a tots els països bilingües. A Catalunya hi campen dues cultures amb diferents graus de cobertura i de contacte –allà on conviuen dues llengües i dues cultures, totes dues en surten contaminades.

Gabancho, Patrícia, El preu de ser catalans, Meteora.

Atenció: aquest llibre, malgrat que el títol pot fer tirar enrera a més d'un, no em sembla un llibre-escombraria tipus Fot-li que som catalans. No m'ho sembla. Aquesta dona és seriosa. Val la pena llegir-se'l. I ara us deixo que vaig a continuar llegint, a veure si se m'encén una llumeta en aquest tema, en el que em trobo sempre en fora de joc posicional.

Joan Todó a pèl

Joan Todó, a pèl, sense micròfon que valgui, ens il·luminarà amb la seva poesia. Quins nervis. En Todó sempre exhala un sospir, abans d'enfilar el camí a l'escenari, com qui arriba al seu patíbul. Quan guanyi algun premi —al temps, i veureu— cal que li regalem entre tots un megàfon. Sempre em proporciona un plaer estrany veure els amics amb un exemplar del seu fillet sota el braç. Una alegria, com dir-ho... nostàlgica, qué sé jo! En fi. No et posis nerviós. Jo vindré amb una corneta i me l'entaforaré a dins de l'oïda. Adquiriré el llibre abans del recital, i de reüll t'aniré llegint per saber per on vas. A voltes deixaré el llibre i et llegiré els llavis. I més tard, quan en Besora i vós hàgiu enllestit, brindarem plegats. Llarga vida! Llarga vida al poeta de la Sénia!

En silenci, la decepció

Segueixo regularment les desventures del senyor Fryslân. La seva última carta, el seu últim relat (em nego a titllar-lo de post) m'ha fet pensar en un llibre de l'editorial que m'alimenta (una de tantes) que ha gaudit de nul·la atenció per part de llibreters, mitjans i lectors.

El Llibreter, que sembla haver inaugurat una etapa lacònica, parlava ahir d'un individu que vagava per la llibreria que l'alimenta a ell. Segur que el visitant flairava l'olor de paper, acariciava el setinat de les portades, llegia paraules que volaven per pàgines atzaroses... Sembla que el Llibreter observava l'escena sense intervenir, retenint l'alè, talment com qui espera que un pardal hiperactiu s'acosti al teu banc del parc per a fer-te companyia i descansi a la teva falda o mengi de la teva mà.

Jo en seria incapaç. A través del meu silenci cap al seu silenci, exercitaria les meves neurones per a crear un camp de força magnètic, intentaria teledirigir al lector amb la ment... a la dreta... més a la dreta... ara mira cap amunt... cap amunt... mou el braç cap a la prestatgeria superior... no aquesta, la de més a dalt... (...) ... ara fixa la mirada en aquell llibret que es mor de pena entre l'autor nordamericà de culte i la franceseta del Goncourt... sí, aquest, aquest... L'editorial no et sona? L'autor no et sona? Dóna-li un cop d'ull, dóna-li uns segons del teu temps... Obre el llibre pel final... cerca l'últim relat... no t'agraden els llibres de relats? Però home de déu, que no veu que en els temps que corren, la brevetat és un valor? Que potser un bon relat et deixa un pòsit de silenci i admiració que potser no trobes en una novel·la o assaig? Un llibre de relats té molts finals i per tant molts silencis i abismes amarats d'amargor, melangia, sorpresa, alegria... En canvi, una novel·la és un laberint amb una sola sortida. Un sudoku de solució única... Però calla, que ara s'acosta a la caixa. Haurà funcionat tanta pantomima mental?

—Cobra-me'l, si et plau.
—Vol factura? El vol per a regal?

Satèl·lits que em segueixen (oda a Libros del Asteroide)

Planeta.- editorial molt gran.

Asteroide.- editorial molt petita.

Un asteroide pot impactar contra un planeta i fer-lo miques.

No, no estic paranoic. Però em segueixen. Dos o tres taquetes rastregen qué llegeixo. Els hi agrada el moviment pendolar de les meves retines quan practico la lectura. No són prou ràpids, els meus satèl·lits, i sempre van una paraula darrera meu. És exasperant. La sapiència popular anomena als meus satel·lits "mosca del miop", però jo sé que no és veritat; són uns satèl·lits a sou d'alguna força superior.

Tampoc a l'aire lliure em deixen en pau. Miro el cel blau i allà estan, estàtics en un punt determinat, a l'aguait de qualsevol moviment. Jugo a perseguir-los... ara! Faig cercles amb els ulls i apunto la mirada a dreta i esquerra, i els satèl·lits enemics es desconcerten i no saben com actuar. Però aviat reprenen la tasca esclava de controlar tot allò que miro. Invariablement. Tecnologia punta d'última generació.

I els meus satèl·lits donen fe que últimament llegeixo més que escric, treballo més que escric, visc més que escric. Saben perfectament que he llegit El quinto en discordia. Els hi va agradar tant aquest llibre, que van convidar a més satèl·lits a espiar. I curulls d'alegria van llegir amb mi De amor y hambre i es van indignar amb la redacció de la contraportada, que no s'ajusta a la realitat del llibre. Com a venjança contra Lumen, heus ací una ressenya del mateix llibre però editat per Sudamericana l'any 2005.

...Però atenció, ja s'acosten més satèl·lits a espiar a veure què faig. Mirin, mirin. Ja hi ha un satèl·lit enemic a l'espera que obri el llibre que reposa sobre la meva taula... El meu satèl.lit està allà, el veuen? A punt d'estavellar-se contra el Empire State...

Observin també el satèl·lit espia xapollejant al costat de la desferra d'un automòbil.

Libros del asteroide podria ben bé dir-se La mosca del miope.

III Premi Espectacular de l'Assumpte

-Autor, autor!
-Mira, mira. Mira aquesta altra; Elogio, s. Tributo que pagamos a realizaciones que se parecen a las nuestras sin igualarlas. Juas, juas!
-Autor, estic atònit perq...
-O aquesta; Autoestima, s. Evaluación errónea. O Amistad, s. Barco lo bastante grande como para llevar a dos con buen tiempo, pero a uno solo en caso de tormenta. Jijiji...
-Autor, collons. Deixa aquest llibrot i fes-me cas!
-Sí, mana.
-Algú ens ha plagiat.
-Qué em dius ara. Ràpid, truquem a l'SGAE, a la premsa, a Blogger, fotem un enrenou de cal déu! Que ningú surti indemne davant tal agressió!
-Home, autor... que el cruel i el malparit aquí sóc jo... A més, que el plagiador no és tal, que és un mestre i un amic i...
-Se me'n fot! Que la meva ira recaigui sense pietat com la vuitena plaga sobre el Troll!
-No, no, em nego a seguir per aquest camí, oh Autor... És més... Tu vas escriure una brometa similar... O no recordes aquest post i la teva brometa posterior...
-Però... però Subal, m'estàs parlant del Llibreter!
-Síiiii!!!
-A veure, deixe'm anar a cal Llibreter per a escatir què ha passat... Ah... Oh... jejejeje...
-Ho veus, ara? No creus que el llibreter es mereix bisbisbisbisbisbis?
-I tan, Subal, has tingut una bona idea. Té, un sugus de maduixa.

Per unanimitat, pels bons moments que ens ha fet viure a en Subal i a mi, i perquè ja té dos anys i últimament ja mossega a qui mereix ser mossegat, El jurat del Premi Espectacular de l'Assumpte es congratula en otorgar el Tercer Premi Espectacular de l'Assumpte a la feina ben feta que no té fronteres, a la ingent tasca del Llibreter de la blogosfera. Un espectacular increment de visites per a ell! Felicitats, amic!!

-Autor, autor... Has vist que els seus guionets són més grans que els nostres? I que no fa faltes d'ortografia?
-Puta enveja, és la que tens.