Aquest blog està íntegrament dedicat a la Mari,
Única i Estimada Aliada durant tant de temps.
Única i Estimada Aliada durant tant de temps.
Aquest estrany viatge ha arribat al seu final. Aquest viatge ja no complau al viatger imaginari. Ha arribat el moment de baixar de l'escenari, i el viatger baixa. El viatger vol tornar a casa, malgrat ja no recordi a on para.
El viatger imaginari, un tal Subal Quinina, de sobte s'ha sentit cansat. Ja no és aquell que va emprendre l'aventura anomenada La Segona Perifèria. Es passeja per les runes del Teatre Buit i fa memòria. No pot sentir més que un profund agraïment i amor per tots els companys que s'ha trobat pel camí. Amics que romandran, n'està perfectament segur, i per això ni s'inquieta ni es lamenta.
El viatger imaginari no deixarà d'escriure. Li agrada escriure, tant, que no té més remei que abandonar el Teatre Buit, perquè ja se'l sap de memòria. Ha arribat a sentir-se un presoner, dins aquestes quatre parets. Escriure, segons creu, és sinònim de ser lliure, i per ser lliure calia baixar immediatament de l'escenari. Ara ressegueix amb la punta dels dits les butaques polsoses del Teatre Buit fins arribar a la porta de sortida que, ben mirat, és la porta d'entrada d'alguna altra cosa. Es gira un moment i veu en el promontori de l'escenari un Ull que Tot Ho Veu i que ho tenyeix tot de vermell. Mica en mica s'apaga. Abans no s'hagi fos del tot, li fa una reverència versallesca i encén una darrera cigarreta. Se la fuma i en acabat llença la punta a la moqueta i la trepitja amb decisió, per no cremar-ho tot. I marxa.
El viatger imaginari, un tal Subal Quinina, de sobte s'ha sentit cansat. Ja no és aquell que va emprendre l'aventura anomenada La Segona Perifèria. Es passeja per les runes del Teatre Buit i fa memòria. No pot sentir més que un profund agraïment i amor per tots els companys que s'ha trobat pel camí. Amics que romandran, n'està perfectament segur, i per això ni s'inquieta ni es lamenta.
El viatger imaginari no deixarà d'escriure. Li agrada escriure, tant, que no té més remei que abandonar el Teatre Buit, perquè ja se'l sap de memòria. Ha arribat a sentir-se un presoner, dins aquestes quatre parets. Escriure, segons creu, és sinònim de ser lliure, i per ser lliure calia baixar immediatament de l'escenari. Ara ressegueix amb la punta dels dits les butaques polsoses del Teatre Buit fins arribar a la porta de sortida que, ben mirat, és la porta d'entrada d'alguna altra cosa. Es gira un moment i veu en el promontori de l'escenari un Ull que Tot Ho Veu i que ho tenyeix tot de vermell. Mica en mica s'apaga. Abans no s'hagi fos del tot, li fa una reverència versallesca i encén una darrera cigarreta. Se la fuma i en acabat llença la punta a la moqueta i la trepitja amb decisió, per no cremar-ho tot. I marxa.
Subal Quinina és Miquel Adam Rubiralta, servidor de vostés.
