dissabte, d’agost 30, 2008

Un balanç

Era simpàtic un home així? Estimava, odiava, s'esforçava? Sembla que hauria hagut d'estimar i d'odiar, i de patir, ja que ningú no se n'escapa. Ell, però, s'ho ingeniava per estimar tothom. Hi ha una mena de gent en la qual, per molt que t'hi escarrassis, no provocaràs cap sentiment d'hostilitat, de venjança, etc... Facis el que facis amb ells, sempre són afectuosos. Tanmateix, cal dir en justícia que el seu amor, si el dividíem en graus, mai no arribaria al punt d'ebullició. Tot i que hom diu que aquesta gent és bona perquè estima tothom, en essència no estima ningú; i si és bona ho és només perquè no és dolenta.

Oblómov
, Ivan A. Gontxarov, trad. Josep M. Güell, Proa



Després de dos mesos sense badar boca, la tinc enganxifosa i tumefacta. Han estat dos mesos d'estar estirat a les brases de manera voluntària, exorcitzant el passat i anhelant el futur. M'he palpat el cos, retrobant-me de nou i sorprenent-me. No m'han passat coses extraordinàries dignes de mencionar ara i aquí. He anat tirant per un camí que fa pujada. Vaig tirant per un camí que fa pujada. El moviment es demostra caminant i, ves, jo vaig tirant i cada cop em costa més queixar-me.

Damunt les brases he llegit a poc a poc, com un malalt sense forces menja la sopeta de l'hospital. Sense queixar-se. He llegit llibres antiinflamatoris que canvien vides. He trobat en ells indicacions secretes i valuoses. Llibres que són pensats per ser llegits en la calma absoluta d'una cala perduda, o en un santuari consagrat als déus de la literatura i l'hedonisme vacacional. Llibres que t'empenyen a estats d'ànim singulars, llibres que només poden entendre els tipus ferits que fugen. Dos són els llibres-medicina que han mirat d'acompanyar-me en temps de feridures i d'esperes insuportables i vanes: El cor és un caçador solitari, de Carson McCullers i Oblómov, d'Ivan A. Gontxarov. Han acomplert la seva funció amb excel·lència. N'he llegit d'altres, clar, n'he deixat de llegir molts més. Alguns eren una autèntica porqueria.

No tinc ganes de predicar les virtuts d'aquests dos llibres extraordinaris. Abans llegia com un lector, després com un editor, i ara llegeixo aquest llibres com un humil escriptor vacacional que té ganes d'aprendre dels millors. Jo... jo no sabria com explicar-ho, però la manera com McCullers trena els diferents fils narratius de la seva obra és una meravella, la manera com Gontxarov explora la psique d'Oblómov és una lliçó magistral sobre l'ànima paralítica de l'home modern. Ambdues sotgen la solitud de l'home d'una manera increïblement exacta. Però no vull predicar. Em costa cada cop més postular, i el que pot ser bo per a mi, pot ser nefast per algú altre.

Dos mesos peculiars, ordinaris, però peculiars. He fet companys de brases excepcionals, amics de gin-tònics de matinada, aquelarres de desemaparats. Colombians en la seva majoria. Amb ull clínic hem anat cartografiant desastres. Uns amb una fredor i sang freda que em sorprèn i em galvanitza, d'altres enriquint els seus relats tal i com només ho saben fer els llatinoamericans. Ens hem fet companyia com fan els alcohòlics anònims, amb recaigudes i tot. D'això es tractava. Confessar-te amb uns estranys. Ara que les brases es van refredant, ens retrobem i m'hi trobo bé. Ja són els meus amics.

Recuperat una mica l'esperit irònic necessari per a la convivència amb humans que no fugen, pujo a la terra de vents a viure amb els socis de La Suïcida i afins. Em sento com aquells intel·lectuals russos que anaven a tractar-se el reuma a geografies més amables, com Suïssa, Àustria o el mar Bàltic. Anem nus per la platja, llegim a tothora, sopem de matinada, fem volar coloms, jugo a ser escriptor i començo una novel·leta destinada únicament a certificar inoperàncies que ja intuïa, llegim alguns manuscrits, venen a visitar-nos els amics, ens ho passem realment bé.

Després d'un mes a Fontclara, torno a la ciutat enganxifosa. Compro una butaca per a llegir tal com déu i Oblómov manen. També servirà per fer menys feixuga l'espera incerta, que ara mateix és sinònim de present. Començo a llegir Dissabte, de McEwan. M'agrada. Obro amb certa desgana i reticència el blog, quan ja no puc estar més avorrit.

12 comentaris:

Gregorio Luri ha dit...

Sabia vostè que el llibre de la Carson McCullers era el preferit de Bukowski?
Sempre havia sospitat en vostè una retirada bokowskiana... però continguda... als menys fins el dia d'avui.
És un plaer poder tornar a passar per La Segona Perifèria.

Lula ha dit...

Mmmmmm
Oblómov... evidentment.... dps d'un estiu dedicat a la vagància (jis, jis, jis)
Paddó, paddó.

Bé.
El cor... el vaig llegir l'estiu passat, vaig plorar i tot, no m'esperava gens que fos capaç de tocar-me tant la fibra.
Clar que jo sóc una bleda impressionable.

Curis de la desgana d'escriure Sr. Subal... que l'hem enyorat molt.

Reverències... sempre.

Lula ha dit...

Ara que llegeixo al Sr. Gregorio... Bukoswki.... aix

Xq tinc tantes ganes de rellegir quant hi ha tant i tant per llegir encara?

Jesús M. Tibau ha dit...

llegir bons llibres és una manera d'aprendre a escriure, o d'adonar-te de les pròpies mancances. Podem consolar-nos pensant que cadascú té el seu estil.

ea! ha dit...

que consti que no tot era gintònic i lectura.

benvingut

Archimboldi ha dit...

també hi havia sexe i fum del bo i jardineria.
novel·leta destinada a certificar inoperàncies... No! Perseveri, senyor Subal, perseveri!

try not to breathe ha dit...

¿hi havia sexe????!!!! :O

subal ha dit...

Bah, archi, que és un intoxicador, un novel·leru.

Senyors meus, e´s una sorpresa que encara passin per aquestes instal·lacions buides. És un autèntic plaer saber que hay alguien ahí fuera. Una abraçada, i siguin pacients amb la poca qualitat dels posts.

Els Amics de les Arts ha dit...

Subal, una abraçada d'Els Amics de les Arts. Felicitats pel blog!

Salut i música!
Els Amics

subal ha dit...

Benvolguts Amics de les Arts, deixin que els feliciti per la seva música, tota una sorpresa, gràcil i simpàtica. M'agraden les fonts d'on veuen, des de La Trinca fins Antònia Font... Ens han donat moments d'alegria, durant les llargues hores oblomovianes d'aquesta canícula.

Els anirem seguint amb interés.

Salut i lletres!

Xescat ha dit...

Dissabte em va enganxar de la primera a la darrera.

subal ha dit...

En canvi, a mi, a mesura que anaven passant les pàgines m'anava indigniant fins arribar a l'apoteosis final. Ja en parlarem, ja, d'aquest llibre.

Salut, Xescat, i benvingut-da a la Perifa