Deadlines

A Marc Romera

I tot això ha passat. Un amic ha escrit un article ben llarg sobre un escriptor, i li envies un mail felicitant-lo i acte seguit, com si algú estigués jugant a bitlles amb el destí dels teus amics i el teu mateix, t'arriba a tu un encàrrec similar que acceptes perquè et fa molta gràcia i il·lusió fer-lo però després dius, cony, és difícil, t'és difícil, perquè darrerament vas sobrecarregat d'informació sobre l'escriptor en qüestió i l'oferta és de 3.500 espais, que et semblen massa pocs espais per abocar el que tu ja saps, perquè tens, teniu, un pla, que sembla estar en stand-by, però no ho està i ara tot ho tens molt fresc; està movent-se dintre teu com una tènia i penses que tindràs temps suficient una mica més endavant, per abordar el pla, i mentrestant t'arriba un mail amb un arxiu adjunt amb les vint primeres pàgines traduïdes d'un altre escriptor, t'ho llegeixes i penses que la feina que fas és dura de collons, per la paciència, però que pitjor és ser un miner en una explotació que extreu mercuri de les entranyes de la terra, no?, i et rellegeixes la traducció i tens confiança i li vols transmetre confiança al traductor però no pots perquè ja no saps expressar cap alegria i perquè vas a Madrid, a la Feria, que és una meravella, perquè Madrid en si mateixa és una meravella i més quan hi vas principalment a veure un amic que t'estimes i t'estima i sap moltes coses que t'aniran bé pel teu article i un cop a Madrid no pares de fer coses i gastar molts diners fent aquestes coses i no pares de pensar, pensar molt i molt i massa i de cop penses en coses que aquí no mencionaràs, perquè penses que el blog, el Teatre Buit, no és un teatre buit sinó una peixera o una gàbia de micos que se la pelen davant de tothom, i bé, hi penses, en aquestes coses que pertanyen a la teva absoluta intimitat, o pertanyen a algú altre igual que a tu i aleshores demanes un altre combinat i un altre combinat i un altre combinat i et dius, cony, he de pensar:

en la glòria dels qui estimen dolçament,

powered by ODEO
Van Morrison, Gloria

en la glòria dels qui follen amb furor,

powered by ODEO
The Doors, Gloria

en la glòria dels que odien plens d'amor,

powered by ODEO
Patti Smith, Gloria

i et dius, i tu, a part de ser un miserable, tu: de qui ets, tu: qui ets, però oblides aquests abismes perquè ara no tens temps i aleshores penses en la Glòria i ton cosí, que es casen i t'han demanat un escrit, un escrit que vols que sigui bell i radiant però que no saps si és bell i radiant, i tornes a casa el diumenge amb el cervell carregat d'informació i idees que bullen i que cremen i que per tant no pots tocar però el temps és una tenalla que t'enganxa per les orelles i t'estira cap amunt amb molt de dolor per part teva, així que et deixes cremar per les idees i aleshores saps que has d'anar amb molta cura de cremar-te tu solet i no pas als teus lectors futuribles, que no estaran per històries, tanmateix, saps que has escrit com a mínim una frase brillant pel teu article, que potser algú ja té inventada i re-re-re-republicada però és igual perquè tu si l'has llegit ja no ho recordes i per tant és ben teva i arriba el dilluns pel matí i de nou el traductor t'envia un mail amb les mateixes pàgines però millor traduïdes, pulides, i veus com Dovlàtov pren forma lentament, com una gestació, una gestació d'elefant, i a la tarda et fas un fart de trucar a un milió de periodistes perquè estàs promocionant a un bon autor però que ningú o pocs coneixen i penjat al telèfon reps un milió de negatives o excuses que saps que són excuses i qui te les diu sap que són excuses però la cosa va així, prou que ho saps, i surts destruït de la feina i amb noves idees, perquè has donat a llegir l'article que prepares a les companyes de feina i t'han donat alguna clau que tu no contemplaves però ara sí i has d'anar corrent a l'ordenador per anotar-les, però abans recordes que la nevera està ben plena d'aliments en molt mal estat i que bé has de menjar alguna cosa i camí al supermercat penses que detestes el cicle alimentari de dalt a baix, de forma absoluta i radical; odies anar a comprar, odies carretejar bosses, odies obrir el pany de casa carregat de bosses, odies veure els teus dits de color violeta per haver carregat tanta bossa, odies cuinar i menjar tampoc et fa molta molta gràcia, o sigui, no et produeix gens d'emoció, però ho fas, ves, que has de fer, oi, i amb molt de fàstic diposites una carbassa tovíssima i sucosa a la brossa i altres coses també a la brossa i ja està, a esperar que els nous aliments caduquin al seu torn, i obres l'ordenador i enlloc de fer gran cosa escrius una lleterada al blog i penses en les vacances, aquell espai de temps idealitzat que havia de servir per realitzar aquell projecte pel qual ara i només ara et sents preparat i dius, no podré, ja veuràs que no podré, perquè les vacances serviran per fer altres feines i altres projectes més urgents i no podràs, ja veuràs; la temptació del fracàs requereix dedicació absoluta, ja veuràs, ja.