London Book Fair 2008 (i II)

powered by ODEO
Bitter Sweet Simphony, The Verve
This Is Music, 1998

La Fira de Londres és un laberint anàrquic de passadissos numerats en ordre aleatori. Un hangar gegantí de l'any 1937 acull part dels expositors. Els altres estan a l'edifici del costat, un edifici endimoniat, de planta entre trapezoïdal i circular, expressament pensat per fer naufragar al visitant poc avesat. Jo vaig naufragar-hi l'any passat, incapaç d'adaptar-me a la singular manera d'organitzar les coses els britànics. Això a Frankfurt no passa.

Així doncs, passejo anàrquicament, endinsant-me expressament en la marasme d'stands d'editorials sorprenents, de països quasi tots de la Commonwealth. La fira de Londres està força monopolitzada pel món anglosaxó de l'edició, no podia ser d'altra manera. Que jo recordi, no vaig veure cap stand alemany, per exemple, però potser els alemanys estaven en una inconeguda quarta dimensió, darrera d'una porta de lavabo misteriosa, qui sap, o potser en una fira paral·lela i subterrània que la resta de mortals desconeixem.

Amb mi, Anna Monjo, editora d'Icaria i gran amiga. Recorrem la zona destinada anàrquicament al pensament crític. Meravelloses editorials amb uns dissenys de cobertes extraordinaris, amb títols i autors que et fan venir una enveja malsana. Ens ajupim davant d'un carretó ple de llibres i semblem adorar una col·lecció de Verso, que publiquen gairebé la totalitat de l'obra d'Slavoj Zizek. Emborratxats de llibres, se'ns en va el cap i ens bull d'idees. Jo adoro un llibre que em mormola per sota el nas que vol ser meu, un llibre que explica com la immigració llatinoamericana als Estats Units està transformant el concepte de ciutat. Jo, que no hi entenc, sento especial atracció pels llibres que parlen de les noves formes de ciutat, de l'urbanisme àcrata i desordenat que la globalització imposa, urbanisme de la col·lissió i el desastre. Ja en vaig comprar un de semblant a Frankfurt, amb pírric èxit de ventes, però del que estic molt orgullós. Merde, el llibre ja ha estat venut a una editorial de la competència! Mérde, mérde, adéu llibre, adéu, i no riguis. Ens observa divertit l'editor de Verso, entaforat en un sofà del seu stand. Quin stand més estrany, aquest, que enlloc de taules i cadires hi té sofàs! Ens fa seure i fem petar la xerrada. Where are you from, what's the name of your publishing house. Ens pregunta sorprès per la inexistència de pensadors radicals rellevants en l'àmbit espanyol i no sabem donar raons. Ens donem respectives targetes i seguim el nostre camí. Aquest tio ens ha fet pensar.

Parlo, conec i reconec a molts editors. Em faig el xulo explicant la nostra estimada editorial suïcida. Un d'ells m'explica les aventures i desventures que va viure un altre editor quan un escriptor de reconegut nom que ell va descobrir li va parar una trampa judicial de 2 milions d'euros, que era una burda estratègia per saltar a una multinacional. Quasi arruïna l'editorial i el fa tancar, el malparit hipòcrita. Enfonsat en una depressió, l'editor s'arrossegava per una fira llatinoamericana oblidada. Algú, en un stand allunyat, trist i mig buit li ofereix un llibret. El compra. El publica, i l'èxit és immediat; best-seller i després long seller. Salva l'editorial. Quines voltes dóna la vida, la puta més terrible i la més bella de les coses d'aquest món.

I surto a l'exterior i corro a l'hotel, deixo la bossa de catàlegs i papers i vaig a voltar sol per la ciutat. Penso en Londres com una extensió de la seva fira del llibre i m'abandono desordenadament a la ciutat. Primer, però, una pinta en el primer pub. Després passejo en silenci pels carrers opacs i humits, abandonats a la tristesa d'un dilluns per la nit. Arribo al Tamesis, i una esfera il·luminada encén tubs fluorescent a les profunditats podrides del riu boirós. I em dóna per pensar en mi mateix, ves quines coses. Metafísicament sol, amb veuetes antigues que em parlen del passat. Del passat inútil de l'adolescència, que emergeix insospitadament.

Ahir el Tomàs Àrias em va explicar que el Durruti un dia va fer parar un tren de presoners, va obrir les portes corredisses dels vagons i va fer ametrallar a tothom. Caballeros, ¡el pasado no existe! va exclamar davant dels miliciants i els cadàvers fumejants. I una merda si no existeix. El passat són aquelles cicatrius dels elefants o els taurons. Els horitzons que es dibuixen en la front de cadascú. Els records que ara em sobten em commouen, de tant enterrats que estaven. Ostres. Faig una llambregada al riu, que només em retorna fred i silenci, i m'encamino de nou cap a l'hotel. Somnio que sóc una quilla de vaixell enfonsat que sura en un llac d'aigües impossibles de tan calmades. El dia és radiant i el silenci eixordador. Tot està paralitzat.

M'entretinc pensant en tot això, l'endemà al matí, mentre fujo de mi mateix mirant tots els llibres del món, allà, a la Fira del Llibre de Londres.