El vagó de metro avui va especialment brut, obscur i tumultuós. Una noia solidària s'entesta en compartir la música amb els passatgers mitjançant un aparell megaprim i ultramodern. La vella del meu davant du una línia de merda a cada ungla. Crepuscles a les puntes dels dits. La meva mirada esgotada no pot travessar el vidre ratllat i rebota i m'apunta a mi i només a mi. Em miro. Trepitjo una catifa de clofolles seques. Una veueta cacofònica mormola dins meu que estic a punt del col·lapse nerviós i riu. Compto obligacions i me'n surten unes mil. Espanto els pensaments amb un cop de cap. Miro al meu voltant boirós. Un euro són cent seixanta sis pessetes. Som a dimarts i demà serà dimecres, ahir fou dilluns. És així. Així serà. Els califes del concili 2.0 salten d'alegria perquè es veuran publicats en paper. Paper, anacronisme, deien. Somric amb la paradoxa i la hipocresia. Massa llibres! Massa producció!, deien. La modernitat era això. Publicitat.
Silenci de turbines d'avió en hora fosca i indeterminada sobre aigües negres i internacionals. Silenci de biblioteca una matinada desesperada. Cementiri de llibres.
Una ombra vigila la festa major de la tribu de ben lluny, només escolta un tum-tum esmorteït. Gira cua i torna per on ha vingut. Sap que ha fet bé.
Silenci de turbines d'avió en hora fosca i indeterminada sobre aigües negres i internacionals. Silenci de biblioteca una matinada desesperada. Cementiri de llibres.
Una ombra vigila la festa major de la tribu de ben lluny, només escolta un tum-tum esmorteït. Gira cua i torna per on ha vingut. Sap que ha fet bé.
15 comentaris:
Oh, senyor Subal, dubteu? Dir que no fou un error monumental, de l'alçada d'un campanar. És per això que només es podia dir que no.
Quin goig! Publicar en paper impremta, paper bíblia, paper pergamí. Paper mullat. Quina alegria, deixar el paper de vidre; allunyar-se de la finestra i trucar portes per a fer-se sentir. Rebentem de satisfacció, pagats gats amb rates intercessores i sense ratolí. Desvanits estem. El passat ha mort, visca el retrofutur!
Venerable senor dErsu_, mai a la vida havia estat tan segur de cometre l'Error Monumental!!
Mama i mitja, visca! Ara que el tinc per aquí li diré que l'huracà a passat per sobre meu i ha deixat l'illa devastada, pero aquí estem, prenen el sol en la dessolació. Jo sé que vós m'entén...
Vaja, m'engrescava la possibilitat del dubte. Inclús imaginava una actualització de la bonica història del fill pròdig tornant a la llum, per major glòria dels esfèrics, que bé deuen equidistar d'un punt central, si són esfèrics, coses de la geometria. Hagués estat un bonic espectacle, sí senyor, un bonic espectacle. Euclides n'hagués estat orgullós. I tot i la prescindibilitat de les meves preferències, m'ho estimo més així.
Senyor dErsu_, l'altre dia parlavem amb el col·lega Buk de la filosofia anarco-zen d'Ikkyu, que cada dia conec més a fons per qüestions que ja comentaré. Ikkyû, en permanent estat de guerra contra "Els Grans temples". Ikkyû, quina personalitat tant complexa! La llibertat i la solitud, la bogeria. També penso en els gnòstics, evangelis acàtres i radicals condemnats a l'oblit pels Concilis fundadors de la gran dictadura —big bussiness— eclesiàstica. Evangelis perduts en el deserd. Veus perdudes per les regions remotes del Japó.
M'envaeix una estranya nostàlgia.
Oh, no tot es va perdre, la Fundació Cambó, per exemple, té una col·lecció, de la que sóc subscriptor, que recull alguns d'aquests evangelis. I entre els canònics pares de l'església també es troben coses molt interessants. Però tot acaba sent sempre el mateix, si fa no fa, condemnats com estem a arrossegar el mateix roc pel mateix pendent.
Ah, miri que bé. El meu pater familias n'hauria de prendre nota, d'aquesta col·lecció, amant com és dels textos dels cristians primitius. Alguna cosa sobre aquests textos he llegit, doncs, i certament són interessantíssims...
"Una ombra vigila la festa major de la tribu de ben lluny, només escolta un tum-tum esmorteït. Gira cua i torna per on ha vingut. Sap que ha fet bé."
Caram! Gran final. Quina imatge més torbadora ens ha regalat!
Ara em sento com:
"Allunyat del foc, el cap emboirat per vapors narcisistes i el cos recolzat ebri d´embafadora autocomplaença, alçà els ulls cap a la carena, on una ombra s´esmunyia sense fer soroll. Per un moment només, una mena de desassossec, un neguit l´estremí. Després retornà al recer de la foguera."
UN post excel.lent.
La modernitat no està renyida amb la tradició, com tampoc els blogs són incompatibles amb l'edició en format llibre.
Aquest recull de posts potser servirà perquè molta gent que no coneix aquest mitjà tingui una mínima visió d'aquest món, i potser algú s'hi afegirà.
Esclar que el món dels blogs no està renyit amb el món del llibre, senyor Tibau. De fet, una de les col·leccions de l'editorial suïcida que no m'alimenta però que fa que m'ho passi molt bé està dedicada precisament a portar blogs al paper. Aquest no és el problema (si és que hi ha algun problema). Senzillament, hi ha alguna cosa perversa amb tota aquesta història, alguna cosa que palpo amb la punta dels dits però que no arriba a escatir què és. Però en fi, no em faci cas.
Salutacions ben cordials a tots.
Senyor Pecador, moltes gràcies per aquest epíleg tan digne a aquest post.
benvolgut subal, li ha quedat un post estil rothkovic però sense laconisme. només li falta la foto.
no s� si palpo per� em fa il�lusi�. la s�cia tra�dora.
oh, però té música!
Tan de bo li arribéssim a la sola de les sabates, a la Rothko...
Amiga i sòcia Ea, ja ho sé, ja, que fa il·lusió!
Però la discrepànica és irresistible!
Un petó!
Publica un comentari