dijous, de setembre 27, 2007

Un subtil missatge de promoció i premsa (I)

Querido diario virtual,

recordo vivament aquell matí de dimecres, quan, arrepenjat el meu cap entre les meves mans, i els meus braços clavats a la taula en posició de difícil equilibri, vaig rebre un correu del meu cap. Havia arribat un original per mail i em convidava a donar-hi un cop d'ull. No sabeu, realment no sabeu, la quantitat de porqueria que arriba a escriure la gent pretenent que allò esdevingui llibre. Esmolo amb fervor sunita la meva destral i els meus dits es preparen per teclejar un Benvolgut senyor, lamentablement...

Em vaig llegir primer els seus curriculums; divertits, irònics, amables. Sense gairebé voler-ho, vaig llegir-me la introducció, o assaig, o assaig poètic. Em va meravellar la poesia que fluïa, les rares explicacions sobre el llegir i l'escriure que se'm presentaven a la pantalla. i em trobo finalment llegint amb veneració alguns dels relats que l'autor havia escollit per a captivar i convèncer a aquell lector privilegiat que era jo. Ràpidament vaig enviar-li un mail al Bononad per expressar-li la meva sorpresa i admiració. Que no sabia si finalment ens interessaria publicar-lo (editem poc en català), però que tenia la meva admiració igualment.

Cap de setmana següent. Catalunya interior. Fullejo despreocupadament un diari regional. I a qui em trobo, somrient-me imprès en la pàgina cultural del Regió7? Mirin, mirin.




Això va ser una petita i juganera revelació. I les casualitats cavalcaven al meu pas; el meu cap va confiar en el meu criteri i em va dir endavant. I jo, endavant, doncs. Negociacions. En Bononad que ara es deixa seduir, ara que no, ara que sí. No negociïn mai amb un paio que s'estigui doctorant en metafísica. Més de nou mesos després, em trobo Empremtes en la neu sobre la taula. I arriba l'hora d'enfrontar-me a la realitat, puta com ella sola. Em miro amb (encara més)interès el blog d'en Tirant. València està fatal. En Bononad escriu en valencià, que és pitjor que escriure en català. El vendrem? Aconseguirem que en Bononad tingui un nom en les catalanes lletres? Em poso nerviós només d'escriure aquestes línies, querido diario. Ens tractarà bé la premsa? Vull dir; ens tractarà la premsa? Picar pedra, això és, picar pedra, la feina de promoció i premsa d'una petita editorial.

Per si un cas, prostituiré aquest blog amb subtils missatges de promoció i premsa. A veure si contacto amb aquest Bononad i juguem a ser el quart poder que entrevista a una protofigura literària, aquí, a la Perifèria. I a més, em permeto el luxe de plantar-los-hi un relatillu d'en Bononad a la pantalla, així, a la manera d'avanç editorial. Facin girar la rodeta del seu ratolí i acompanyin-me al post de més a baix. Per favor.

Un subtil missatge de promoció i premsa (i II)


En primícia mundial (com diu en Flotats), aquí tenen un dels relats que conformen Empremtes en la neu, Real Love. La foto, en aquest cas, és d'Isa Cogollos. D'altres, són de Mireia Peris. Tira, Francesc!

Real love*



Sense ganes de discutir em vaig asseure a taula. Vaig desplegar el tovalló, em vaig netejar els llavis i les mans, i amb un sec estufit vaig presentar els meus respectes a la crema d’espàrrecs. Havia tingut un dilluns normal, un més d’alçar-me, desdejunar, pujar al tramvia, quatre hores d’oficina, el dinar, altres quatre hores darrere de l’escriptori, de nou el tramvia i el sopar: crema d’espàrrecs i bistec a la planxa, última estació abans del merescut descans; la mateixa ruta que de dilluns a divendres seguia amb facilitat la meua monòtona vida. Amb tot i això, aquell dilluns, a l’hora de sopar, se’m va fer insuportable el rostre familiar de la dona que estimava.

Deixar-ho. Mai en el temps que dúiem junts m’havia vingut al cap aquesta idea. Aquella nit, però, mentre observava l’estúpida pantomima d’aquell sopar, m’assaltà el tan temut «perquè». Allí, davant meu, estava ella. No menjava, no parlava. Mai abans se m’havia enfrontat com una absent.

Em vaig aixecar. Em vaig aixecar i vaig caminar cap al meu amor pneumàtic. Ja darrere d’ella amb una mà la vaig fermar pel coll; amb l’altra vaig prendre de la taula el ganivet. Vaig tancar els ulls, vaig inspirar i sense pensar-ho una segona vegada li vaig clavar la plata fins al fons de la boca. Des d’ací un suau recorregut fins a l’orifici de la vagina. No sagnà, no va dir ni pruna, a penes el crit agut de qui perd aire.

Vaig recollir el buit cos d’hule, sense líquids, sense olor ni sabor, completament net. Vaig estrényer el fardell contra el meu pit i vaig sentir reconfortat el meu cor. Ho havia fet. Havia posat fi a la relació de manera asèptica.
El meu cap sencer era un remolí de records. Els detalls de la primera cita… això era el que em ballava pel cap; la tria de la grandària dels pits, del color dels ulls, del tall del borrissol púbic… Vaig evocar la primera vegada que ens banyàrem junts. Surava. Per més que intentara submergir-la fins a l’alçada de les mamelles, la molt puta surava.

[*: http://www.realdoll.com/]

dimarts, de setembre 25, 2007

PdV_44


Arribo esbufegant a la fi de la jornada laboral. Putes, què llarga! No dono més de mi. La joventut, quanta m'en queda?



Paper de Vidre_44, ser/haver estat jove



PORTADA
Una esplèndida fotografia de Sergi Bernal.

"PENSAR EL MÓN"
Publiquem un fantàstic escrit inèdit de Llibert Tarragó (editor de la versió francesa de la novel·lassa "Incerta glòria", de Joan Sales) traduït per l'escriptora Mercè Ibarz.

"LA TRANSICIÓ VA COMENÇAR JUST ACABADA LA SEGONA GUERRA MUNDIAL"
I, sobretot, publiquem una extraordinària entrevista de 14 pàgines a la vídua de l'escriptor i editor Joan Sales, Núria Folch, de 91 anys, en la qual sense embuts ni cap mena de complexos, amb la seva particular prosòdia, aborda qüestions polèmiques, moltes considerades tabú, de la nostra memòria col·lectiva recent, resseguint el fil de la vida i l'obra de Joan Sales.


I textos ben atractius dels col·laboradors Ester Andorrà, Teresa Borque, Estel Cardellach, Albert Figueras, Lourdes Garcia, Sara Gironès, Josep Maria Pinto, Mon Pons, Subal Quinina, Lluc Seguí, Joan Todó i Tina Vallès.



I a l'O.R.I.N.A.L.? Es desperten?

Ja és Nadal a la República Bolivariana de Veneçuela

Hugo i Adán, avorrits en el seu palau, Caracas als seus peus, i reunits en assamblea, decideixen que; prohibeixen els noms funkis, canvien el nom de la capital, i avancen el rellotge mitja horeta. Benvinguts a la Républica Funky i Bolivariana de Veneçuela.



Joaquin Ibarz, que firma unes cròniques excel·lents sobre Veneçuela per La Vang, ens explica les raons aparents d'aquest canvi horari revolucionari;

Chávez justifica el cambio arguyendo que el ajuste beneficiará a los niños porque al levantarse más tarde irán a la escuela con la luz del día y rendirán más. El ministro del Poder Popular para la Ciencia y Tecnología [...] va más allá en esta tesis. Dice que el nuevo huso horario mejorará el rendimiento en los estudios y el trabajo "por un efecto metabólico donde el cerebro humano está condicionado por el sol".


Home doncs assumpte tancat; que enlloc de canviar l'hora imposin una hora fixa. A partir d'ara seran sempre les dotze del migdia a la República Bolivariana de Veneçuela. Creixeran idees en cada cervell bolivarià sota el dilatat sol etern del migdia.

Però els meus espies analistes polítics em diuen que tot el rotllo funky que està organitzant el Comandante darrerament obeeix a una cortina de fum waltdisneyana per tapar reformes legals de més abast, com ara que la custòdia dels nens veneçolans passi a mans de l'estat fins que siguin majors d'edat. Recordin que Veneçuela està instal·lada en el debat-monòleg sobre les canvis constitucionals, i que aquest desembre hi ha alguna mena d'eleccions. Ja saben, pel desembre sempre hi ha moguda electoral o legislativa a Veneçuela; la gent està atrafegada amb el nadal i els banquets i s'obliden una mica de la política. Em diuen de Caracas que ja, a aquestes alçades de setembre, comencen a posar tendes d'avets a les voreres i a instal·lar les llumetes nadalenques per carrers i avingudes. Senyal que enguany volen les ments veneçolanes ben distretes i endormiscades que mai per endossar-los-hi, entre hallaca i hallaca, reformes funkies i no tan funkies.

dimecres, de setembre 19, 2007

Un no-manifest de Martí Sales

Via Roger Puig, extret d'aquí. Gràcies Roger. Tira, Martí.

Això no és un manifest, i va ser escrit per ser llegit en veu alta. Aquesta arenga va ser dita amb la sang al cap entre cançó i cançó del concert que els surfing sirles vam fer el dia 15 d'agost davant la gernació congregada a còrsega amb jardinets per veure, bàsicament, al grup que vindria després que són els Obrint Pas. Davant de tants adolescents independentistes d'estelada per capa, tenia moltes ganes de dir quatre paraules sobre la possible existència d'altres conceptes de catalanitat. Així doncs, espero que el context ajudi a veure elperquè i el com de l'arenga, que no té pretensions teòriques ni cap altre objectiu que el de donar un altre punt de vista visceral, espitregat i tal com raja del que en pensem uns quants sobre els Països Catalans.

Martí Sales


FORA
CATALANS
DELS PAÏSOS
CATALANS
[MARTÍ SALES]


Quin cony de Països Catalans és el que tan abrandadament reivindiqueu?
L’avorriment i l’estultícia feta poble?
On són la rialla i l’escatologia i el glamur que ens caracteritzaven?
On és l’esperit de carrer del barri xino d’en Vallmitjana i d’en Casavella?
I la picaresca de sota Montjuïc, la salabror quinqui de la Barceloneta,
l’alegria rumbera dels gitanos de Gràcia?

Si no tenim això, si ja no hi ha res d’això,
si no som el que érem,
si no som res (però fa de mal dir),
fem-nos fora, deixem pas als altres,
auto-exiliem-nos, fotem el camp:
fora catalans dels Països Catalans!

Preferim les picants espècies d’orient i les discoteques llatines on la gent es pega, sí,
però almenys ballen! Preferim els sevillanos que parlen amb la zeta, preferim els avis que parlen i escriuen en català pre-fabrià! Preferim la pesadilla argentina i les màfies russes, les italianotes que refreguen les natges al passar per davant de la cazalla! Preferim els salats i els arrauxats d’arreu abans que la grisor menestral d’aquí, els mil d’accents de qualsevol poble que el fotut barceloní que malauradament parlem!

Universal i ultra-local, la catalanitat és viatjar molt i dir que tot és una merda
és desitjar secretament fotre el camp però sempre tornar
és en Francesc Pujols fotent-li el dit a la xona de la Lídia de Cadaqués
són en Dalí i en Lorca tocant-se gens dissimuladament el cul
és en Josep Pla pelant-se-la davant d’un plat de seques
és l’Aladi i la Santpere cantant a duet “El vestir d’en Pasqual”
és dur la Moreneta tatuada al pit i fer màgia negra
és mirar-se molt el melic i no netejar-se’l mai

Però el més importants és:
I on és que hem deixat els lluentons?
ON SÓN ELS LLUENTONS QUE’NS FEIEN BRILLAR?

Volem un país eufòric, un país amfetamínic, orat, eixelebrat, golafre, canalla, ocurrent, de llargues sobretaules i infinits vermuts, de festes majors de barri i res de macroespectacles, de taverna i sala de festes, d’ateneus populars i de sardinades a la platja, d’Einstein al carrer Canuda i de Miles Davis al Palau de la Música, del modernisme més passat per absenta i del romànic de la cara fosca del Pirineu, de les revoltes populars i del POUM, de la caputxinada i de les organitzacions secretes, de l’allioli i de la becada, del Delta lisèrgic i del Montseny satànic!
Volem el país que va engendrar March i Budellam, Santos, Puigserver, Miró i Dioptria, Cassasses, Mompou i Peret, Jujol, Anarcoma i la mare que els va parir!
Espitregats o amb corbata de seda, (res de caspa botiguera!),
o els carrers o els palaus!
De les barricades al cel
(de neó
del Paral·lel)

dimarts, de setembre 18, 2007

El país polític

Per la tele, una frase que ho resumeix tot; éste es un país político.

És una frase simple, que passa sense que te n'adonis, però l'he caçat al vol i me la faig meva. La frase que resumeix gairebé cinc dècades de país, que desarticula passions i evapora litres de tinta i de maldecaps i de disscusions que sobrevindran quan mori el Cabdill. Éste es un país político. Mira, com el nostre.

No sé quin post escriure quan se'n vagi el Cabdill. La meva posició, quina serà? És un tema que em preocupa. Avui n'hem parlat a l'editorial i han saltat espurnes. Uns em deien; ha portat educació i sanitat, i jo pensava; Franco va construir pantans i això no el fa menys cabró...

Nah, per parlar del país polític s'ha d'anar ben al fons, molt al fons. Però el fons em perd, em mareja, tiro automàticament la tovallola; noms, fets, vides que desconec, que desconeixem. Per què, el fons... de què està constituït? Quina olor fa la ideologia? Es construeix de fets objectius, o de fets subjectius? Fins a quin punt té sentit basar el nostre discurs en les experiències pròpies? D'això se'n diu egolatria? Els fets objectius, com es basteixen? Mirant obertament el veí? Quin veí mirem; Guatemala? Els Estats Units? O els fets objectius es basen en la realitat interna del país polític? Podem tirar de suposicions històriques? Què hagués passat sense el bloqueig? Per a què serveix la cultura i l'educació si no pots fer-les servir? Per a què serveix la llibertat? Per a comprar roba cara? O per marxar del país quan t¡abelleixi, per a veure món?

Ah, el país polític. Un gas que tot ho emmetzina. M'he de desprendre de la política. No la necessito, ella em necessita, ella ens necessita per emmetzinar-ho tot i ens dóna de propina una butlleta que introduirem obedients dins una urna. I ja està. Un iogurt, això és la política; un iogurt que ens anima a mirar al fons del envàs per acabar trobant un lacònic sigue buscando.

Uf, quina espessor. Perdonin.

Aproximacions indecises a l'abisme

Prèvia

La frase que sigue es verdadera, la frase anterior es falsa.
Cita clàssica que apareix a París no se acaba nunca, Vila-Matas.

I



—Gimme a Post!
—Gimme a Meta!
—Gimme a Lite!
—Gimme a Ralitat!

POSTMETALITERALITAT!




II

Ehem. Segon intent. La postmetaliteralitat és un concepte que m'acabo d'inventar per tal de seguir la cretina tradició humana d'etiquetar-ho tot. Hom diu que Vila-Matas és un dels autors precursors d'allò metaliterari. Què vol dir metaliterari? Aquesta definició ens valdrà? Va, home, pensin, pensin, ajudin-me; que jo no he estudiat ni filologia ni literatura comparada. Disparo per disparar, com un Marine. I perdonin si el to que es desprén del meu discurs és el del professor universitari que no sap res però vol donar la sensació de saber-ho tot i oculta aquesta terrible veritat formulant preguntes perdonavides als seus alumnes. No; jo no sé res i no faig càtedra dels meus coneixements, per altra banda escassos. Els seus comentaris seran ben rebuts. Ajudin a aquest pobre desgraciat.

Metaliteratura; ¿obres literàries l'objecte de les quals es dialogar amb altres obres literàries? Un-dos-tres-...

III

Mentre vostès escriuen la seva particular definició de metaliteratura al meu sistema de comentaris, jo avançaré en la meva fugida ignorant cap a l'abisme i els hi diré que el nou llibre de Vila-Matas em sembla Molt Important, doncs és el primer llibre postmetaliterari que em cau a les mans. No l'he acabat de llegir encara, vaig a bon ritme. Per la premsa sabem que V-M ha estat realment malalt; s'explica també al primer relat del llibre. Va fitar de prop la mort i això l'ha canviat a ell i ha canviat el seu trajecte literari. Però i si Vila-Matas no ha estat realment malalt sinó que realment no ha estat malalt?

IV

I si tot és una Gran Broma Metaliterària? Si així fos, ens trobaríem en el primer cas que la Meta desborda la Literatura. No hi ha metaliteratura en els Exploradores del abismo, sinó en la nostra ment malalta. Do it yourself. La Meta ha sortit als diaris en declaracions de Vila-Matas. Ens creiem tot el que diu la premsa? Ens hem de creure a un escriptor? No, mai! Per favor! No serà, potser, que Vila-Matas ha estat a les portes de la mort metaliteràriament parlant, enlloc de físicament parlant? Potser ha vist esgotat el camí en forma d'espiral de les seves darreres novel·les? Potser ha patit la malaltia del blackout? I finalment ha aconseguit enganyar-nos a tots amb un fantàstic truc de màgia pseudopostmetaliterari, un botifarra immensa als seus crítics?




V

Com ja he dit, hi han moltes aproximacions possibles a Exploradores del abismo. En parlarem més si vostès volen, clar. Si no, parlem de nació, llengua, estat, seleccions, samarretes, coses que fan que un blog sigui una pallissa... els hi ho dic... francament.


Addenda

La frase que sigue es verdadera, la frase anterior es falsa

dilluns, de setembre 17, 2007

Le pire des cas

Marine weeding, Nina Berman


John Lee Hooker, Black Night is Falling
You're So Fine, 1991

powered by ODEO

Pronto quedaréis olvidados, soldaditos... Sed buenos y diñadla rápido... Y que acabe la guerra y podamos casarnos con uno de vuestros amables oficiales... ¡Sobre todo uno moreno!... ¡Viva la patria de la que siempre habla papá!... ¡Qué bueno debe de ser el amor, cuando vuelve de la guerra!... ¡Nuestro maridito será condecorado!... Será distinguido... Podrás sacar brillo a sus bonitas botas el hermoso día de nuestra boda, si aún existes, soldadito... ¿No te alegrarás entonces de nuestra felicidad, soldadito?...

Louis-Ferdinand Céline, Viaje al fin de la noche, Edhasa, trad. Carlos Manzano.

dissabte, de setembre 15, 2007

La sentència

Gracias, señor Bibap

Querido diario,

Dia de ressaca monumental, una ressaca supersònica. En fi.

Tinc una bona noticia que m'agradaria compartir. Potser recordaran que el Medrano es va ficar en un litigi de mil dimonis en que li demanaven 200.000 euros per faltar a l'honor d'una persona en una de les pàgines de Los héroes inútiles, llibre epistolar amb el poeta Panero que em vaig encarregar de rebutjar fa molt de temps tement el que passaria.

Un amic anònim em va anar informant de com anava el judici, molt per sobre, fins al dia d'avui, que em passa aquest enllaç on el seu advocat explica que en Medrano, en Panero i l'editorial Ellago han estat absolts!

M'alegro molt pel Medra, encara que en el seu currículum ja no pugui posar que ha estat a l'ombra de la Torre de Londres. Transcric ara les paraules exactes que van originar la demanda, per a que si estan pensant en escriure un llibre i no volen anar després a judici;
...sí, era XXXX YYYY, y su voz aflautada de eunuco, porque estaba castrado, y por eso tenía tanto odio a Jesús, porque lo asociaba con el complejo de castración. XXXX YYYY dice que el hijo de su mujer es suyo, y es mentira, XXXX, no es tuyo nada. Es más, voy a contar otra cosa, cuando escribí el prólogo de ZZZZZ, todos mis amigos se preguntaron:
¿QUIÉN ES XXXX YYYYY?
Pues bien. Aquí está la respuesta:
Quería decir un don Nadie, alguien que se aprovecha de mi nombre y de mi firma para sus siniestros negocios. Alguien cuya madre era una puta. Adiós, XXXX YYYY. Muérete, XXXX YYYY. El dinero de la investigación canaria gástatelo en vino. Búscate otro chivo expiatorio, otro perro que te ladre, princesa mía. Puedes seguir puteando a los camareros. Eres un deshonrado y una piltrafa.

Diego Medrano i Leopoldo M. Panero, Los héroes inútiles, Ellago



Post relacionats per ordre cronològic;

Com costa dir no [2 de maig de 2005]
Círculos que se cierran [11 de juny de 2005]
La carta 75 [16 de juliol de 2007]
El procés a Cornelius [19 de juliol de 2007]

dijous, de setembre 13, 2007

XII Premi Espectacular de l'Assumpte

Benvolguts senyors i senyores, els hi estic molt agraït pel suport i l'estima que es desprenen dels comentaris al post anterior. De debò; gràcies.

Dit això, em poso seriós per anunciar el proper Espectacular de l'Assumpte. A voltes aquest cobejat premi ve amarat d'ironia i sentit de l'humor. Què hi ha de més eteri que un premi que no aporta res, ni un duro, un premi que dóna un passerell que té blog? Avui, però, desitjaria donar-li un aire molt seriós i respectuós, a aquest guardó. Feia temps que el volia atorgar, i avui ha arribat el moment.

Malgrat no compartir moltes de les idees de l'autor del blog premiat avui amb el XII Espectacular de l'Assumpte i que algun cop hem topat dialècticament, el jurat d'aquest premi reconeix en el seu autor dues virtuts essencials; honestedat i gran qualitat literària. Jorge Ferrer és un exiliat cubà que viu a Barcelona, escriptor i traductor. El jurat d'aquest premi valora especialment els seus relats d'exili. El jurat entén que l'exili és una prova molt dolorosa per la qual ningú hauria de passar. En definitiva, l'exili és una gran putada. Tanmateix, reconeixem en l'exili una de les característiques de bona part de la literatura que ens agrada.

Amb aquest post d'avui, volem atorgar el nostre humil premi al blog El Tono de la Voz per aquests dos post que us convidem a llegir i a reflexionar en silenci, amb molt de respecte. El primer dels post premiats es diu Sueño y exilio, d'una duresa exacta. La meva Aliada, que no deixa de ser una exiliada light, va tenir un cop un somni aterrador, però no tant com aquest.

El segon post que volem premiar és diu Refugiados II (la primera part del post). Em va produir una emoció estranya llegir el que ens explica. El tinc en el meu record.

Així doncs, passem a lliurar el guardó l'Ull que Tot ho Veu a;

XII Premi Espectacular de l'Assumpte


El Tono de la Voz, per;


Sueño y exilio
i
Refugiados II

Un notable increment de visites per a ell. Gràcies.

dilluns, de setembre 10, 2007

Quan PdV va entrevistar a en Francesc Serés

Venia a dir-vos que m'entretinc imaginant la trajectòria vital i literària de Francesc Serés; què del que hi ha escrit en els seus relats pertany a la veu fictícia del narrador, i què a l'experiència vital de l'autor. Per jugar millor a aquest joc necessito informació. Vinc llegint De fems i de marbres, i les preguntes em sorgeixen de manera molt inoportuna, sabotejant el lent plaer de la lectura. Anava llegint línies i pàgines i de sobte em trobava no dintre del text, sinó dins d'aquest post, formulant-me preguntes i desplegant disquisicions i hipòtesis, per a vosaltres, tios, per a vosaltres, i això és lleig; és com pensar en la trucada a l'amic de confiança quan encara estàs descordant botons i cremalleres de la teva estimada. Lleig.

Tirant de Papa Google, em trobo una sorpresa; el nostre Herr Direktor, un avançat al nostre temps, amb un talent extraordinari a l'hora d'entrevistar i trobar l'Aleph que cada obra literària guarda dins seu, li va fer una entrevista seriosa a en Serés el febrer de 2004, una entrevista que dóna llum a molts dels enigmes i curiositats que la lectura de De fems i de marbres m'està plantejant. No disposo del permís del Direktor, però no crec que s'enutgi si penjo l'entrevista sencera tot seguit. Calia rescatar-la i la rescato. Si m'ha de picar la cresta ja me la picarà.

Moltes de les preguntes plantejades, disfressades de premonicions i intuicions, m'assalten de manera emprenyadora, dinamitant la meva lectura. Esperem que ara desapareguin, i que jo pugui acabar de llegir en pau.



“L’ORALITAT ÉS EL LÍMIT DELS MEUS LLIBRES”
Entevista a Francesc Serés, escriptor
per Guillem Miralles i Carles Miró, Paper de vidre, núm 20, febrer de 2004

Francesc Serés (Saidí, 1972). Nascut a un poble de la Franja de Ponent, és llicenciat en Belles Arts i Antropologia i professor de la UPF. Malgrat ser els seus primers llibres, la seva trilogia ha estat elogiada per tots els crítics literaris, que n’han dit: “no es mou al ritme de les expectatives de l’entorn, ni aspira a ser clònic de ningú”, Manel Ollé, Avui; “la singularitat estilística de la veu que narra es manifesta tan ineludiblement al lector com el destí dels personatges” Ponç Puigdevall, El País; “s’hi barregen el ressentiment ancestral, el rancor i el sentiment de culpa”, “situat a les antípodes de la gracieta catalana”, Julià Guillamon, La Vanguardia.

Llibres publicats
Els ventres de la terra, Ed. Columna
L’arbre sense tronc, Ed. Columa
Una llengua de plom, Quaderns Crema.
Trilogia: De fems i de marbres, Quaderns Crema



Comenta que al Paper de Vidre la gent hauria d’escriure més del què sap, del què viu, i no buscar tant el sentit creatiu de l’escriptura. El què diu sempre queda revestit d’un sentit profund i seriós, encara que faci broma. Intueixo en ell una forta voluntat i tossuderia que ha d’impregnar qualsevol projecte personal. En una de les parets de la sala on parlem hi ha penjat un muntatge fotogràfic rectangular que com un “collage” està composat de retalls de la terra del seu poble, Saidí; diu que ho va fer mentre estudiava, abans de començar a escriure els llibres. Si treus la llista ja donarà per parlar de més coses. Tu, tranquil. Saps què passa, que ara la gravadora ja imposa, ja no parlarem igual que parlàvem abans, va dient mentre ens posem una mica de conyac i mistela... Guaita, guaita, com s’ha omplert el got...!

¿És veritat que has treballat al camp o la teva és la mirada d’un noi que retorna al món de la infantesa, i on viuen els pares, i per tant, una mirada més de paisatgista que no de pagès...?

Hòstia, no, no, he treballat al camp, i durant molt temps. De fet, fins i tot, et diré la data exacta, fins als 22 anys. El què passa és que jo estudiava, i hi anava els caps de setmana, tot l’estiu, les vacances.

Però la teva família sí que viu al camp...

No al camp, no, viuen al poble. Però fins fa cosa de 4 o 5 anys, era estrictament camp, tothom vivia del camp, excepte, el mestre, el capellà, i els guàrdia civils, ni advocat hi havia .... Mira, ara que han trucat, era la meva mare, que deia que finalment podien sembrar. Ho he seguit molt de prop, tot això de la sembra, perquè darrerament ha plogut molt.

I això de si és una mirada més de paisatgista o de pagès...

Penso que aquesta és una terminologia errònia perquè no sóc ni una cosa ni l’altra. He viscut moltes de les situacions dels llibres, i sé d’on vénen, però no hi ha cap retrat de pagès, perquè els pagesos no s’han posat mai a retratar-se, ni a retratar el que tenen davant, no tenen prou perspectiva. Jo ho he pogut fer en la mesura en què me n’he anat d’allà, me n’he distanciat.. La naturalesa, el paisatge, són invents moderns que existeixen des que els homes se n’han començat a allunyar. No li preguntis a cap pagès sobre el seu paisatge, no he sentit a cap pagès del meu poble, dir sobre el paisatge de Saidí “quin paisatge tan maco!”

La teva opció estílistica dura, aspra, densa, pot intimidar els lectors?

Tot depèn d’on vulguis situar-te. Jo entenc que no són llibres per a tothom, però, compte, no hi ha cap llibre que sigui per a tothom. Però què vol dir això? Quan vaig escriure el primer llibre, els editors i el jurat, em van dir que els havia costat molt. Més tard vaig saber que els nanos del meu poble, que fan una hora de català a la setmana, el van tenir com un llibre de lectura de curs. Si no poses aquest prejudici en un llibre no semblarà pas tan difícil, però com que ha corregut la brama de la duresa, sembla que sigui molt difícil. Amb tot, reconec, que en certs passatges he jugat a la densitat, amb textures que són més complexes.

Potser l’últim llibre, Una llengua de plom, és especialment complex estilísticament...

Sí, però també és volgut. Però en el primer i el segon no crec que hi hagi cap duresa estilística. En el tercer hi jugo, a repèl i a intensificar-ho. I penso, sincerament, que són llibres més per ser dits que no per ser llegits. Intenta llegir aquests llibres en veu alta i veuràs que podràs seguir el text, és a dir, l’oralitat n’és el límit. I sé que no puc pretendre que ningú parli així, però quan sento parlar el meu pare i la gent d’allí, l’oralitat i el discurs, no se’m fan estranys, aquesta cosa llarga, de les subordinades, amb certes cadències llargues.

Però quan parlem mai és tan perfecte, ens quedem a mitges, repetim adjectius.

Jo m’ho miro com una cadència d’oralitat, i com un discurs interior. En comptes de pensar que estic escrivint, penso en quan estic sol, i com m’explico les coses, i jo me les explico així, com en un monòleg interior.

A diferència d’altres autors, on a vegades en el títol, o a mig llibre, ja caces el concepte, en els teus llibres, no és fins el final que veus la globalitat de la idea.

No tot ha de ser evident. Tampoc vull jugar a amagar l’ou, però hi ha coses que han de ser explicades de manera metafòrica, o, si més no, pensar que els lectors seran prou pacients com per saber esperar. No tot ha de basar-se en la immediatesa. En això la música i el cinema hi han jugat però quan ho veus en un llibre sembla que sigui un impediment.

Però pot ser que generi impaciència en alguns lectors...

Tu imagina’t, el Corazón tan blanco, del Javier Marías, la primera frase és “No he querido saber, y he sabido...”, és un misteri impressionant, i només quan ets al final del llibre, ho entens, clavat. Jo no sóc tan bo com el Marías, evidentment, però es tracta de dir: “si, d’entrada no tenim aquesta immediatesa, què ens dóna a canvi l’autor i el llibre?

Més enllà de la teva opció temàtica i estilística, a mi em sembla que, en la teva elecció a l’hora d’escriure et pots sentir identificat amb llibres lligats a l’experiència pròpia, vital...

Són coses que entren dins del terreny d’allò possiblement viscut, parlo de coses que em poden haver passat. Hi estic d’acord, tot i que el què intento és tornar-ho a fer viu, no fer-ho evident. La experiència, per a mi, ha de ser-hi present, però intento que hi sigui d’una manera vaporosa, suggestiva, metafòrica.


En alguns punts em va recordar a la prosa d’Enric Casasses d’El poble del costat, i al seu llibre La cosa aquella, a mig camí entre la prosa i la poesia, i on també veus que hi ha una experiència relatada, però que no és evident, i on l’autor pren perspectiva per escriure....

Hi estic totalment d’acord, sí. Veig que tens apuntat Monzó,... Sí, Monzó el què fa és explicar coses, i te les explica bé. Ell parteix d’una cosa més imaginativa, ... però també és experiència! Jo intento no anar-me’n mai d’aquí. Perquè que jo, com autor, et pugui fer compartir una cosa, no pot ser que em basi només en abstraccions i elucubracions, només m’entendràs si ho faig per tal de què tu també ho puguis compartir.

M’han dit que et pregunti per la influència de Faulkner i que tu em respondràs per Juan Benet...

(Riu...) Això va per aquí, hi és en la base. Però és tan important això com Stevenson, Verne, Capote i ningú en parla d’això. I Steinbeck? Ningú ha parlat de Steinbeck, i el què jo faig s’assembla més al què fa Steinbeck que no Faulkner. Hi ha fases on he jugat que s’assemblés a Faulkner. Però seria més intel.ligent per un crític comparar-ho amb Ratolins i homes, Els raïms de la ira, La perla, de l’Steinbeck, que és la part simbòlica que hi ha d’haver i no amb Faulkner, que ho és per la qüestió de la cadència però no per altres coses.

Tot i que en els relats que situes a la ciutat es genera igualment una mena de conflicte i lluita, creus que hi ha algun punt d’heroïcitat de la vida al camp que no té la vida urbana?

Diria que no, per respecte a la gent que viu a la ciutat i que pot patir igualment. Només cal llegir els relats urbans de Dickens, per exemple, amb la misèria urbana. Però al camp hi ha un patiment més descarnat. Jo, modestament, ho he vist, i també he vist que no ha estat gaire tractat. Potser sobta perquè el 90% de la població viu a ciutat. Però jo parlo del què sé, jo no l’he sentit tan meu el patiment a ciutat.

I es percep la figura de la terra com una mare que et dóna aliment i vida però a la vegada és sempre molt més poderosa que els homes, com en el relat del pare que adopta un fill...

Això de la mare no ho havia vist, jo. Està ben vist i és important...

Per exemple, en aquest relat [Heretar, Els ventres de la terra], s’ha perdut un fill i se’n vol un altre, encara que sigui adoptat. I escrius “ho fas tot per les terres”, “l’hereu que altra vegada tenia el destí prefixat,..., el lloc i el temps de la seva vida, com una il.lusió i com una maledicció”

Sí, són les dues coses a la vegada. Aquí hi ha una inèrcia històrica que diu això s’ha de continuar, perquè si no quin sentit té el què fem nosaltres? A la vegada, hi ha una qüestió molt pensada: a mi em tocava quedar-me a casa, i jo me n’he anat, però si m’hagués quedat, hagués tingut molt clar què havia de fer, perquè és una cançó que l’he sentit tota la vida a mon pare. Només cal que ho ordeni, ho faci intel.ligible, i ho escrigui. I és important que estigui escrit perquè són neguits d’uns temps concrets i no sé si tota la vida hi haurà aquest problema dels hereus, i menys a la terra...

Però això, en el fons, no és el mateix problema que tindria algú que té un negoci tèxtil, i vol que el fill el continuï?

Es podria assemblar, només cal que tu diguis en què s’assembla i en què es diferencia. Això és fer allò que en diuen literatura comparada. L’auca del Senyor Esteve, de Rusiñol, no és pas això?

A L’arbre sense tronc, hi ha també una idea de fugida, i alhora d’esperança...

Les dos coses hi són molt presents en tot el llibre, de fugida i de retorn, i no sé fins a quin punt, d’una certa esperança i desesperança, sí.

Per exemple, en aquell relat d’un cine de poble i les pel.lícules que hi passen [L'ombra de l'home invisible, L'arbre sense tronc], escrius “fugir encara que només sigui, per un moment”, “tot és en el cinema”...

El personatge Assís vol aquí fugir de la duresa del treball, vol descansar, escapar-se de tot aquest món i la ficció és la manera, per uns moments, creure que està en un altre lloc. Aquest personatge fuig amb la seva gent a través del cinema. I fuig del poble, però llavors, torna, per demostrar que ho havia de fer per força, però el seu no ha estat un viatge d’èxit. Tota situació que és dura, té la possibilitat d’una fugida, però la fugida no necessàriament és exitosa.

I també deixes anar reflexions sobre les llengües: “hi ha tantes llengües com persones”, “estudiï llengües, i no deixi que les llengües l’estudiïn a vostè” [les mirades del bronze, L'arbre sense tronc]. D’on ve això?

Jo vaig aprendre a escriure el català, amb divuit anys, quan vaig descobrir que hi havia una literatura en català. Jo vinc de fer l’ensenyament a l’Aragó, en castellà, pseudo-franquista, quasi.

... sorprèn, no?

Bé, però és així, i jo he tingut, de gran, el pensament que allò que penses i parles ho pots escriure, i això és un acte màgic. Hi ha un moment a La llengua de plom que escric “aprèn-te les paraules, les que no s’han dit i les que no es diran perquè els fills de puta riuen”. Aquest menyspreu que va significar per la meva llengua, que et feien dir que era el “chapurreao”, una barreja, doncs mira, aquesta llengua ha donat autors com aquests, que ara descobreixo als divuit anys!!

I surt l’esperança en forma de l’amor, la Maria. L’amor sempre és una esperança?

I tant, és una esperança. És, un altre cop, una sortida: són com branques per agafar-te en un precipici. Com poder sortir d’aquí, com sobreposar-se a la mort.

I quan escrius sobre el mercat, amb l’Assís i la Maria, que és “el centre del món, on de grat et venies l’ànima” [. Ho pots explicar...?

El mercat era el dia de festa al poble. Recordo els dijous en sortir de l’escola, córrer cap a la plaça de l’església, i només eren 20 parades! Al Mercat de Vic, per exemple, veure tot la plaça plena de parades, la gent desplaçant-s’hi per vendre-hi,..., jo no vull semblar un neoliberal, però penso que un dels grans invents que ha fet l’home és el comerç; el mercat ha estat civilització, i si vols, llavors ho rebaixem i li tirem aigua, però és al·lucinant veure totes les coses que es van a vendre a Vic produïdes pel treball de la gent. Jo m’hi he passat hores allà.

I l’Assís emprèn un viatge des dels llocs de la infantesa i es prepara per l’entrada a un món nou... [De quan el meu semblant representava follia, L'arbre sense tronc]

Sí, és clar, (agafa el llibre i es posa a llegir) “quan un se’n va és per sempre, només te’n pots anar una vegada,..., els llocs no et perdonen tornades”, “desorientat, camino entre palplantats a l’estació”...

I en molts passatges, s’endevina una forta crítica al món cultural urbà...

Sí d’això mai me n’estic, i en el tercer llibre, molt més encara, a una determinada forma d’esquerra ciutadana, però de classe alta.

...i una forta crítica al món de la universitat, que jo veig com un desengany per una cosa que generava expectatives en el personatge Assís. [Les mirades del bronze, L'arbre sense tronc]

Sí, hi ha un desengany. Vas un lloc on pensaves que no eren tan mala gent, perquè havien tingut accés a la cultura, i veus que no els ha servit de res. La realitat és molt tossuda, i una cosa que podies tenir molt idealitzada, sempre acaba baixant del pedestal. La universitat, per dins, és com qualsevol altra cosa. Quan els homes estan tancats amb homes dins un recinte són el mateix: a la presó, a l’hospital, a l’escola: sempre hi ha el cabró, el bona persona, hi ha els tres que sempre van junts, el llepa, ...

I creus que la cultura escrita i impresa és la font del saber, o el saber també ve d’altres llocs?

La cultura escrita és una de les principals font de saber. La vida no pot arribar on arriben els llibres però no és menys cert que la vida arriba on no arriben molts llibres. Ho deia en Pla, això, més o menys així. I jo no crec que puguis arribar a escriure havent llegit només, a mi el que m’interessa és la gent que ha viscut.

En referència a la tercera part de L’arbre sense tronc, quan hi ha un retorn del personatge Assís al món del camp, alguns autors han dit que quan s’escriuen coses, l’inconscient vola més lliure, i moltes vegades als llibres hi ha coses que acaben passant...

Sí, hi ha coses que sí, no diré quines, però moltes vegades la literatura es torna realitat. Dius: si això ho havia escrit!

dijous, de setembre 06, 2007

Diga que sí, senyor Subal

En la història, ja mítica, dels Espectaculars de l'Assumpte mai no s'havia premiat cap comentari ni cap menysteniment a personatges de catetosfera. Però això s'havia d'acabar, calia donar-li un gir més popular a aquest premi, i l'hem donat. Per què, diguin-me, ¿què seria de la blogosfera sense el comentari anònim malcarat, aquella sana cagaradeta que es posa sobre els nostres textos? O, a l'altre banda del mirall, ¿aquell actualitzar compulsivament i obscena una pàgina i veure que el número de comentaris no ha parat de crèixer i que la cosa va degenerant fins a tendir perillosament a U en la Lley de Goldwin?
Escriure un comentari per a esbalotar un galliner i aconseguir-ho...

Això és bloggejar, senyors. That's blogging, folks.

Vagi aquest XI Premi Espectacular de l'Assumpte al temible AntiIbànyez, el senyor Migespike Jonze, en representació a tots els lectors anònims que mai us atreviu a comentar i que mireu blogs abans d'engegar l'outlook de l'empresa, cada matí, a les vuit, o aquells altres que comenten de forma anònima, discretament o no, als elefants enfollits cavalgant contra una cristalleria. Com que sabem que insultar és un art, atorguem el XI Espectacular de l'Assumpte, aquesta edició dedicat al Comentador Anònim, a...



migespike jonze dijo... (*)

BEING TONI IBÀÑEZ

Diga que sí, senyor Subal: una pàtria tota feta de Tonis Ibàñez. Una autèntica 'egonomia', on el Jo seria l'única llei; una bucòlica nació --Ègogla, podria anomenar-se--, una 'egoland' a l'estil dels parcs temàtics de Lego (els 'Legoland' de Billund, Windsor, Günzburg o Carlsbad). En el país dels Ibàñez, l'E-banyes seria el guerxo rei. Jo, per la meua banda, em reservo la funció d'egòleg: dedicat en cos i ànima a l'estudi de la forma exterior i interior de l'Ègogla supranacional.

Postdata: Aquest comentari s'ha fet tot i el perill d'acabar en un 'post' del bloEgO
Entrellum.



(**Comentari aparegut en aquest interessantíssim debat sobre política internacional originat arrel d'aquest article.


L'esperada propera edició de L'Espectacular de l'Assumpte, d'aquí a un temps prudencial i per sorpresa. Au. Un notable augment de visites per a Jonze.

*

Una història molt maca, també molt digna de destacar.



*

ACTUALITZACIÓ;

Uns altres que es mereixen un premi.

País

llegeixo a El País;


Hitler Adonys Rodríguez Crespo, Max Donald, Yan Karll, Usnavy, Usmail, Superman, Makgiber, Yuvifred, Genghis Khan o Nick Carter Backstreet Boys no serán aceptados en un futuro como nombres para los venezolanos, de aprobarse el proyecto de Ley Orgánica del Registro Civil que reposa en los archivos de la Asamblea Nacional.

El texto, en su artículo 106, prohíbe a los registradores aceptar que los declarantes de un nacimiento coloquen a los niños "nombres que los expongan al ridículo; sean extravagantes o de difícil pronunciación en el idioma oficial [español]; contengan variantes familiares y coloquiales que denoten una identificación confusa o que generen dudas sobre su sexo". La razón de la restricción, según la misma norma, es "preservar el equilibrio y desarrollo integral del niño, niña o adolescente".

La propuesta ha despertado no pocas reacciones. La ex ministra de la Familia Mercedes Pulido de Briceño advirtió de que calificar un nombre de "ridículo o extravagante" es muy subjetivo y difícil de aplicar. "¿Quién establece qué es ridículo y qué no? ¿El registrador? Creo que lo que se necesita es un sistema de Registro Civil, el cual debería ser autónomo y no político".

El sociólogo y profesor universitario Amalio Belmonte opina que la prohibición es una arbitrariedad que pretende intervenir en la decisión de los padres. "El Gobierno se quiere reservar el derecho de decidir sobre una potestad paterna. Es una intromisión, un intento de invadir la vida privada", señaló.

En el Estado petrolero de Zulia, al occidente de Venezuela, es donde el borrador ha provocado las más airadas reacciones populares, debido a que en esta zona, fronteriza con Colombia, es tradicional que los padres coloquen nombres inusuales a sus hijos recién nacidos.

La tradición, según especialistas, es centenaria y tiene sus orígenes en la influencia que los extranjeros tuvieron en la región, donde se halla el tercer puerto en importancia de la nación latinoamericana. Precisamente, es este Estado en donde más partidarios encuentran los partidos opositores al presidente venezolano, Hugo Chávez. Los habitantes de Maracaibo, la capital de la entidad, son famosos en todo el país por sus nombres.

Durante décadas, estuvo de moda que los niños tuvieran nombres de filósofos o pensadores griegos como Sócrates y Aristóteles. Con el auge de la industria petrolera y el arribo de los nombres de negocios estadounidenses, británicos y holandeses, también llegó la moda de bautizar a los más pequeños en honor de los extranjeros.

La televisión y el cine también han aportado lo suyo, por lo que no es de extrañar que en el Registro Electoral venezolano se encuentren 10 Superman González. Más recientemente, los zulianos y muchos venezolanos, en especial los de bajos recursos económicos, recurren a mezclar algunas letras de los nombres de sus parientes para crear uno nuevo.

El proyecto de ley también contempla crear un listado con los 100 nombres más comunes del país, para ofrecerles a los progenitores alternativas en el momento de registrar a sus hijos. El archivo se iría actualizando año a año.



Vale, chévere, oquei. El mateix individu que prohibeix noms per extravagants i ridículs, és el mateix que redacta l'article 18 del projecte de reforma de la Constitució Super funky i Bolivariana, que diu que vol canviar el nom de Caracas per La Cuna de Bolívar y Reina del Guaraira Repano. M'humitejo els dits i passo pàgina del diari. Remugo; país! Quan hauria de dir països!