La Missa del Gai [homenatge a Blai Bonet]

Crònica pobra de la vetllada d'homenatge a Blai Bonet, celebrada a l'Orinal, dimecres passat.

Querido diario,


Eufòric vestia de negre i no es pujava per les parets i no abraçava efusivament perquè tenia una missió. El vaig trobar en estat de trànsit fixant imatges en un ordenador connectat a una pantalla. Anava de color negre, com els capellans o els mestres de cerimònies. Eufòric, conegut també com a Pau Vadell, ha estat una de les sensacions de la primera part de la temporada de l’Orinal. Eufòric i el seu accent salat i hipermodulat. Eufòric estima a Blai Bonet. Deixem Eufòric preparant-se per la catarsi i ens apropem a la barra i demanem una cervesa. Una cervesa.

***

Detectem a un actor que sortia a la tele fins fa poc, a Ventdelplà. Ignominiosa serie de televisió que amb agilitat obvio i dic;

—Tu no ets Fèlix Pons, un dels actors del 2666 de Rigola?
—Sí.

—Parlem.

Has begut oli, actor. Després, quan s’acabi la missa poètica, et perseguiré i parlarem fins a l’extenuació de 2666. Con la iglesia hemos topado, güey.

***

La sagristia comença a emplenar-se de fidels bonetians. Hi ha un fotimer de poetes. És un sopar d’empresa. Reunits en assemblea, podeu seure. En nom de Blai Bonet, preguem. Ha començat la Missa del Gai.

***
Aviat detecto que els fidels han portat les millors ofrenes, textos escollits amb clarividència per a ser declamats en acte d’homenatge gremial tan singular. Jo sota el braç hi porto la meva relíquia; la primera edició de El mar. Un recital d’aquestes característiques tracta precisament d’això, portar textos singulars, textos d’aquells que hom subratlla en un estat d’èxtasi religiós, de bonze il·luminació, que només succeeix davant d’un llibre de poesia o un bon text de narrativa. L’ambient és molt amical, però noto sana competència. Eufòric es comença a posar molt eufòric. L’ambient és de madrassa afganesa. Apareixen les proclames. Obra complerta, ja!

Hi ha un primer poeta que excel·leix en la seva actuació, tant pel fragment escollit com per les seves qualitats rapsodes. Es diu Eduard Carmona i recita un fragment encès del llibre Els fets, el poema Kaspar Hauser, 2:

Que cadascú, a partir dels divuit anys,
es deixi créixer els cabells durant dos anys,
es deixi créixer la barba durant cinc anys
es deixi créixer les ungles durant set anys,
abans de dir salvatge a un home
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Que cadascú sigui titular de la seva vida.
Que cadascú sigui aguantat just pels seus dos-cents ossos.
Que cadascú visqui sense demanar permís per viure.
Que cadascú, si no fa comptes tenir un fill,
faci l’amor amb qui sigui, sia per la geografia que sia,
abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Que cadascú aboqui l’odi damunt tothom qui odia.
Que cadascú defensi just el que li és rendable.
Que cadascú sigui el seu propi emperador.
Que cadascú decideixi fins quan, quan, ha de durar la guerra.
Que cadascú decideixi fins quan ha de durar la pau,
Abans de dir home a un salvatge
i abans de dir salvatge a un salvatge.

Fantàstica i jovenívola declamació, amb la subsegüent aclamació per part dels congregats. Eufòric ara sí que es puja per les parets de l’alegria.

***

Em sorprèn la força dels poemes de Blai Bonet, a mi, que només coneixia part de la novel·la El mar. Ah, té, ara em toca a mi. Malgrat la delicatessen de col·leccionista que presento a la Missa, m’adono de seguida que no és ni molt menys el millor text de Bonet, però bah, llegeixo el text i ja està. Crítiques; llegeixo amb un to molt monocord, seriós, és un text erm... Però ja l’he dit. Observació. Em colo just davant per davant de tot un senyor Casasses. I és que sóc un anarquista. Casasses, d’altra banda, mereix ser ovacionat, ha escollit un text epitàfic magnífic, el poeta davant de la seva tomba. Brutal. Si algú sap de quin text parlo, m'ho faci saber, si us plau.

***

Més coses. Assistim a la desfloració pública i poètica de les dues ànimes de l’Orinal; en Ferran i la Núria. Un llegeix un fragment del dietari de Bonet que parla de Ferrater i dels gin tònics que es fotia en un restaurant que conec prou bé, La gota de oro. Els millors arrossos a la cubana els trobareu a La gota de oro. L’altra recita un poema amb senzillesa i una timidesa molt emotiva. Visca! Són els millors! Ara l’Eufòric sóc jo. Visca! Visca! Visca l'Orinal!

***

Més triomfadors de la vetllada : Joana Gomia i Miquel Perelló, fantàstica adaptació musical, quina gran veu, quina perfecta execució de l’homenatge! Recordo que aquesta noia, aquesta big mama, va presentar un espectacle similar a l’Orinal; La Mula morta, de Sebastià Alzamora, musicada i fosca. Ovació, ovació.

Uns altres que em van agradar molt; Carles Rebassa i la re-apareguda, La Veu, la inconfusible Núria Martínez-Vernis. Reciten un poema que és com un guió teatral;

"hola. ¿Volies qualque cosa?", "Entrar. T'he vist darrera els vidres":
"¿Entres a totes les cases on veus una al.lota que fa jersei?",
"T'he vist, a tu, asseguda, darrere els Vidres",
"I has entrat", "He entrat...",
"¿Et feia il.lusió?", "No. N'he tingut ganes. Me n'han agafat ganes.
D'Il.lusió, just en fan les coses que no existeixen.
Tu existeixes", "I Tu, ¿existeixes?",
"Això, ets Tu qui ho ha de dir...",
"Què noms, si no és massa preguntera?", "Jo sóc dit En Daniel,
i també sóc el pubil de Na Prous. Haig per nom Daniel,
¿I tu?", "Jo, no" […]

***

La castanya final; Andriy Antonouskiy recita amb veu de foc una traducció al ucraïnès d’un fragment de El poder i la verdor. Foc, vodka, decibels, flames per la boca del poeta ucraïnès!! (moltes gràcies per la precisió, benvolgut Batonchik)

***

Ai, en fi. Molts poetes recitant a una sola veu, una missa poètica i catàrtica, una gran nit d’Horiginal. Agafo l’actor de 2666 per banda. També, com jo, és un exaltat. Ara toca una missa negra per Bolaño. Però això, amics, forma part d’un altra història. A Déu el que és de Déu.

Fràgil crònica entretallada i apressada, Subal Quinina, per L2P.

Quinina i la Llista, Foto cortesia del senyor Quirky

****

Un blog com els d'abans