L'home manuscrit, Manuel Baixauli, Ed. Moll
...estic eufòric, molt eufòric; llibre de literatura catalana que darrerament em cau a les mans, llibre que supera amb escreix les meves espectatives... Estic exultant, cofoi a més no poder. Tenir la sort de llegir Vila-Matas en castellà, i tenir la sort de llegir Baixauli en català. Anar a dormir cada nit més tard, veure que el llibre se m'esgota a velocitat de la llum, subratllar, subratllar, veure com l'admiració que sento és una bomba atòmica. No perdin més el temps i honorin-se llegint a Bauxali, no ignorin aquesta prescripció. Estic eufòric, molt eufòric...
Vaig ignorar prescripcions, prejudicis, tòpics, modes. Vaig fugir del camí fàcil, del badall, de l'evasió. Em calia formar-me, adquirir cultura, saviesa per a no descobrir mediterranis, conèixer què havien fet i pensat avantpassats il·lustres abans de fer-me un criteri. Aprenguí a dubtar. Pensar és dubtar. Dubtar és pensar. Vaig esdevenir un escècptic. Deixí de creure en qualsevol mena de propaganda. Deixí de creure en moltes coses. El primer en pagar els plats trencats fou Déu Totpoderós. El vaig despatxar ipso-facto, sense miraments. La indemnització ix cara: el buit, l'angoixa vital... Fou com saltar d'un tren nocturn en marxa —un tren comodíssim, amb calefacció, companyia i música de fons—, i continuar el trajecte a peu, a les fosques, patint el fred, el vent, la pluja, el terra enfangat. I la solitud. T'hi acostumes, però. Passen els anys i fas amistats amb els dubtes, hi convius, hi intimes [...]
L'home manuscrit, Manuel Baixauli, Ed. Moll
9 comentaris:
Res no hi ha d'immoble en el meu pensament, la meua única rutina: el "Dietari" (= blog), una obra que gargotege cada dia. Escric molt, amb una necessitat quasi física, amb la necessitat amb què orine, o menge, o dorm. Hi ha hagut dies que no he menjat, n'hi ha, sovint, que no dorm; no en recorde cap que no haja escrit. I només escric el "Dietari" (= blog). Ni novel·les ni assajos ni poesia ni teatre. Tot junt en un conglomerat promiscu i de contrastos, car així pense: promíscuament, fragmentàriament…
El dietari (= blog), la forma menys postissa d'escriptura. I en primera persona; res de màscares, res de "qualsevol paregut amb la realitat és pura coincidència...” Romanços! Tot el que un escriu és suc biogràfic, legítima revenja, crit metoditzat. Els llibres, com els aliments, haurien de dur una etiqueta amb la seua composició: tant per cent de fel, de libido, de brossa...
Manuel Baixauli, L'home manuscrit
RES DE MÀSCARES!!!
jejejeje. Vostè m'encanta, senyor Ibàñez, ho dic seriosament. Anem a tirar-nos més textos de Baixauli pel cap. Entomi aquest;
"Activitat preferida dels humans: jutjar, jutjar els altres, empresa en què exhureixen l'enginy."
Manuel Baixauli, L'home manuscrit
DEIXAR DE JUTJAR PER A NO PERDRE L'ENGINY!!
i entre totes les possibilitats que té un blog (=suport material per a textos, imatges etc. i forma de difondre'ls), ¿vol dir que l'han de reduir al simple (però certament dúctil) gènere del dietari?
Vagi vostè en compte, subalític, i no oblidi que està parlant amb un putu funcionari desvagat que pateix grafomania blogogràfica, és a dir, un ésser nociu i perillós per a la societat. "No jutgeu i no sereu jutjats", va dir el crucificat... i mira com va acabar. A més, jo no sóc cristià, sinó neopagà. Jutjo el que em surt dels dallonses des de la meva autoritat 100, que no és poca cosa. Passi-ho bé, emmascarat.
Des de l'antiautoritarisme, el saludo, senyor Mr. 100.
Tan de bo arribi vostè a l'autoritat 10.000. Jo m'ho miraré fumant-me un cigarret i tocant-me l'entrecuix.
Me n'alegro molt d'aquesta eufòria encomanadissa; no tot ha de ser negatiu i futur fosc a la literatura. Cal una mica d'optimisme, il.lusió i empenta.
Genial, L'home manuscrit. Hi estic d'acord. No apareixerà mai, segurament, a les llistes de més venuts, però els blocaires i els qui estimem la literatura som una potència paral·lela al mercat, i podem fer córrer el boca-orella. L'home manuscrit pot convertir-se, així, en un long-seller.
Publica un comentari