Mis vacaciones de verano. Capítol tres. Very important people

Perifèrics, us escric des d'una biblioteca d'una universitat pública. Ocupo un preciós seient davant d'un ordenador amb connexió a Internet, que bé podria ocupar un d'aquests mocosos universitaris que m'envolten ara mateix i que durant el curs només es dediquen a fumar porros i plantejar dicotomies inútils entre allò relatiu i allò universal, sempre al jardí de la facultat. De tots és sabut que els exàmens de septembre són més fàcils que els de juny.

Però malgrat nock outs del meu ordenador de casa, malgrat us interessin una merda els meus affaires caraquenys i us inventeu excuses per marxar de casa meva, malgrat tot, jo seguiré la tasca encomanada: explicar-vos mis vacaciones de verano.

Encara em queden moltes coses per a explicar-vos referents al Carib. Però potser ho faci o potser no. Ara m'interessa que observeu atentament aquesta foto:

A la foto, qui això escriu posant amb una periodista del cor rotllo Toma Tomate, cobrint l'event en qüestió. Possibles operacions als pits i llavis, mai al nas. (font: la meva estimada aliada)

I és que un té recursos per a tot. Un ha de tenir recursos per tot, i amb l'ajuda dels meus aliats caraquenys, vatua l'olla si ho he aconseguit. He conegut gent de tot, allà; des del dirigent veïnal que malviu en un barrio, menys perillós que el barrio veí, on, literalment "no importa que te maten" i on jo he vist a un mort vivent, fins a nous rics que es deixen prendre les nòvies per a que els hi facis fotos en una suculenta i glamorosa party. Maromo, maromo, maromo, tú te la guisas y yo me la como, cantava en Pedrals fa un temps

Imagineu-vos un Tibidabo gegantí (El Ávila) que enlloc d'església salesiana té un hotel de luxe. Enlloc de veure la ciutat quadriculada i domesticada de Barcelona, veus un oceà de llums i llumetes feréstegues, indòmites, que ara anomenem Caracas, encara que ja hi ha que li diu Crack'acas. I enlloc de nens i nenes aguantant-se el vòmit per poder tornar a suicïdar-se en l'atracció més bèstia, teniu com mil cinc-centes persones benestants exposant-se a si mateixes, caminant per la passarel·la imaginària de La Fama. Flash-flash-flash. No em busquéssiu mai en una festa que es digui Glamour Party. Flash-flash-flash.

El recinte en el què es celebrava aquella Glamour Party, que servia per estrenar una fantàstica pel·lícula que veuria uns dies després i serà objecte de comentari quan arribi el seu moment, és d'allò més al·lucinant. L'hotel de luxe porta una història collonuda al darrera. Va ser construït en època de Pérez Giménez i no ha estat mai inaugurat. Bé, sí, inaugurar-lo sempre l'han anat inaugurant, perquè l'edifici es troba en perfecte estat i és habitable. No ha estat mai obert al públic, això no. Diuen les males llengües que sempre ha estat utilitzat pel governant de torn per embadalir als seus homòlegs estrangers amb festes privades desenfrenades, orgies descomunals, etcètera. Ara diuen que passa el mateix amb Chàvez i Fidel, però jo ho atribueixo a la recontrapropaganda. Per cert, sabeu què em van dir un dia? Que el proper president de Cuba seria Chàvez, ni més ni menys. Antirrecontrapropaganda?

Però deixem la política, cony, que a Caracas és com un xiclet que se t'enganxa a la sola de la sabata. Estem aquí, homes i dones del país, per festejar amb la flor i nata del país, amb la seva jet set. I és que un ha de tenir recursos per a tot.

Les festes de la jet set d'allà suposo que deuen ser com les d'aquí. De fet, no m'atreveixo a dir que la Glamour Party fos una festa de la jet set, per què, sinó, digueu-me fillets, com cony vaig poder entrar jo, sinó pagant jo la meva entrada. No, no, us enganyo. No era una festa de la jet set, però, al carall, la gent es comportava com si fossin de la jet set.

Les dones veneçolanes són guapes per naturalesa, i si no ho són s'ho fan. Pits, llavis, culs, ulls, malucs, tot es arreglable, home! Serà el Sindicat Veneçolà de Bellesa Plàstica qui imposi a arreu del món la moda de les dones amb tres pits, quan ja tothom allà hagi estat operat!

Les veneçolanes VIP, emperò, no són tan hipòcrites com les d'aquí. Saben qui són, saben què són i treuen pit (mai més ben dit). La festa no era per anar a emborratxar-se, o per esnifar-se els raigs de lluna, o per follar. Les festes com la Glam Party, amics, amigues, és per a deixar-te fotografiar. Per amortitzar el cost de les operacions, ja sabeu. La meva estimada i única aliada anava preguntant a les belleses del local si els hi faria res deixar estar als babosos que duien per acompanyants per a posar amb mi, i de rebot, per a posar per a vosaltres.

-Ei, Ken, em deixes la teva Barbie per fer-li una foto amb el meu company?

I els nòvios somreien, i les llums ultravioletes il·luminaven llurs somriures, i amb un suau moviment de pentinat encartronat de gomina donaven permís a les senyoretes, i elles t'agafaven amb una ma d'allà on l'esquena es torna cul, i amb l'altra mà dibuixaven petits cercles sobre la meva panxeta, i elles entornaven la figura buscant el seu cantó bo. I Flash-flash-flash.

Finalment la meva estimada aliada va veure, copsar, intuir que cada cop m'hi trobava millor, fent de gigoló europeu, i amb gelosia de lleona, que trobo molt entranyable, em va conduir a l'exterior. Cosa que en secret li vaig agrair, perquè un té recursos per a tot, però s'esgoten.

Mis vacaciones de verano. Final del capítol dos.

Coses que es poden fer contemplant aquesta postal i abans d'anar a fer un bany: suposar.

Suposem que la història et dona la oportunitat de no tornar a perdre una guerra, immediatament després d'haver-ne perdut una. Suposem que t'aficiones a les intrigues i comences a fer de doble espia, pels uns i pels altres. Però tu jugues amb les cartes marcades. Suposem que arriba el dia D i fas una trucada o dues. Suposem que després de la guerra et diuen que moris i desapareguis de la capa de la terra. Suposem que t'esgota mirar per la finestra i no trobar-te més que boira. Suposem que fas la maleta. I bon vent i barca nova.

I vas a parar aquí, i t'hi trobes bé a despit dels mosquits. T'acostumes a anar amb els peus descalços. A les cervesetes aigualides. Al peix fregit. A les barques dels pescadors. A les dones exuberants i les platges. Però necessites treballar, ja saps, per mantenir cert control sobre la teva vida, com per mantenir un cordó umbilical, i et donen feina a una petrolera d'una amic d'un amic, qui sap si exerceixes d'espia industrial. Vius en silenci i te'n fots del mort i de qui el vetlla. Fins i tot, per què no, jugues al dominó amb uns alemanys més o menys simpàtics que van anar a petar aquí més o menys al mateix temps que tu i van obrir una posada ben agradable. Suposem que després de quaranta anys, després d'un badall, li dius a la teva família que a tu abans uns quants et coneixen com a Garbo. I que et van donar dues medalles, una que es diu la Creu de Ferro, i l'altre es diu l'Ordre de l'Imperi britànic. Quin fart de riure que et vas fer, suposem. Potser fins i tot vas arribar a conèixer a un tal Charrière, a qui en un temps alguns coneixien com Papillon. Per què no? Ell va viure molt de temps a Caracas. Suposem, suposem.

Mis vacaciones de verano. Cap. 2. El Carib.

Amb tot, no us penseu que Caracas no tingui el seu encant. El té, suposo, per a cert tipus de persones, com podria ser a voltes jo. Impressiona la seva arquitectura; va de l'art ingenu que impera en els barrios, a l'art déco (se'n podrà dir així?) de la seva universitat central que és patrimoni de la humanitat, o el bellíssim teatre Teresa Carreño, una impressionant construcció de ciment armat i formigó, colossal, infinita, bellíssima. Si al color obscur del ciment li afegeixes la tonalitat de verds vius dels arbres que creixen sense control pel jardí que és Caracas... t'envaeix una sensació similar a... què sé jo! a El planeta de los simios! o als temples mayes de Tikal perduts en la selva guatemalenca!

La vegetació salva a Caracas de ser un Mèxic D.F. qualsevol.

Un dia abans de retirar-me amb la nineta dels meus ulls cap a les platges d'anunci de dentrifici, un contacte em va alertar sobre la ingenuïtat amb la que jo em dirigia a la costa. Dels misteris, del caràcter realista-màgic de la gent que allà habita, del cementiri d'elefants que muden les seves pells de vides anteriors en les platges de Choroní. Ara veureu per on vaig.

Choroní té pitjor accessos que Cadaqués. Una serp de paviment flirteja per entre els boscos tropicals freds i emboirats per tractar de sortejar la muntanya. Els autocars de la línia que uneix el poblet de pescadors amb la ciutat de Maracay van follats i només alleugen la marxa davant de la Virgen, petit altar il.luminat amb llumetes de nadal on hi ha la verge dels conductors de la línia Choroní-Maracay, davant de qui es senyen, i tornen a pitjar l'accelarador amb evident esperit suïcida.

Falta poc ja. Ella riu, està nerviosa, com un dofí captiu que pressenteix que aviat serà alliberat. Ella allà ha estat feliç, el poble amaga els seus secrets d'infantesa i adolescència, com també va guardar amb total discreció els secrets de Joan Pujol Garcia, un elefant que va trobar el seu cementiri. Sabeu qui va ser, Joan Pujol Garcia, venerable teatre buit de la Segona Perifèria? Potser us ho expliqui demà.

Mis vacaciones de verano. Final del primer capítol. De com saltar una reixa.

El diable els volia a tots enreixats i va crear el tràfic de cocaïna. Així fou que entre totes les castes va sorgir el ferro forjat com a element unificador, com a nexe d'unió dels habitants de la ciutat tribulada, de la puta excessivament bella que ara anomenem Caracas. Reixes i barrots, tots a complir condemna. Reixes i barrots de color negre, de color blanc, fil espinós, circuits de tv interna, guardes de seguretat. Del rancho més escandalosament pobre, a la urbanització més escandalosament rica, tots estan sota els efectes narcotitzants de la maledicció de la cocaïna, que genera pobresa, que genera més cocaïna, que genera més pobresa, que genera bandes, que genera corrupció, que genera més pobresa, més pobresa d'esperit, més ganes de fugir, més ganes d'armar-se fins a les dents, més reixes. Plomo contra el hampa, canta una paret.

I la ciutat es dessagna lentament i deixa anar un líquid espès, de líquid de frens, de sang vermella, de cru de Maracaibo, de bassal de pluja bruta en un cràter de Avenida Libertadores. Com D.F., com Managua, com Guatemala, com Medellín.

Els cràters a la via pública no representen cap problema insuperable per les víctimes de Caracas, ja us he dit que tenen els ous pelats i se'ls saben de memòria.

Les reixes com a metàfora. Infinita tristesa. Les finestres, les portes, les porteries, les sortides d'aire: enreixades. Cada cop hi ha més murs en la ciutat de l'eterna primavera. La política no hi té res a veure, m'asseguren uns i altres. Els murs, però, cada cop més alts.

-Abans, molt abans que el pe'o, ja n'hi havien, i moltes-, em miren amb tristor chavistes i antichavistes.

La única casa de Caracas que he conegut sense reixes, la casa més alegre, més estranya, més lluminosa, és la del finat poeta, humorista, narrador brillant de tota una època desapareguda de Veneçuela, Aquiles Nazoa, d'aquells artistes del que segur un es faria amic immediatament.

Casa seva és un àtic i no té timbre; has de fer un crit, així, ueeeeeeeeeeeeoooo, i aleshores se sent un panita, un nét del poeta, que et diu ya vaaaaa, i al cap d'uns minuts un noiet et dóna la benvinguda. A l'àtic, un fet sorprenent; deixen la porta oberta. Hi ha unes velletes que fan petar la xerrada, tertúlies en greu perill d'extinció, màscares bolivianes de fa més d'un segle, caricatures dedicades, quadres d'artistes, algun d'ells catalans.

A la taula unes galetes fetes per les iaies i un té exquisit. Les anècdotes sobre Aquiles van i venen. Era un home magnífic, n'estic segur. Diuen els nebots que el primer cop que Nazoa va ser pres polític va ser a la tendra edat dels set anys durant la brutal dictadura de Pérez Giménez. El panita volia veure arribar l'Spirit of Saint Louis de Lindbergh a l'avui desaparegut aeròdrom de Caracas i es va enfilar a una tanca. Malament rai.

També diuen que un dia, Aquiles, ja gran i de fermes conviccions comunistes, es va acostar al palau de Miraflor amb intenció de parlar amb el president de torn. Li va tancar el pas un vigilant que li va engegar un enutjós; -Y tú qué quieres. I el poeta va girar cua per anar a buscar una cadira. I va tornar amb la seva cadira i va seure davant del guardià i li va recitar la seva particular constitució il·lustrada panamericana; llibertat de pensament, unificació de Llatinoamèrica, educació per a tots, cultura, antiimperialisme..., i hores es va estar davant del guardià. Aquest últim, astorat i gratan-se el cap, veia que el cercle de curiosos que ja aleshores envoltava la cadira i el poeta s'anava fent cada cop més gran. Finalment el president de torn es va veure obligat a rebre a l'humorista, al poeta, Aquiles, poeta del poble de Veneçuela, en audiència.

Eren altres temps. Temps sense massa reixes, de cels més blaus, de la Caracas que bé podria ser París, una ciutat que, gràcies a l'Aura, al Leonardo (nebot de Nazoa) i na Mariana va reaparèixer davant meu com un esperit que transformà durant uns minuts les avingudes, regalant uns minuts d'esplendor a l'únic turista que feia via per la ciutat.

Aquella tarda potser jo també vaig sentir la brisa de l'aeroplà de Lindbergh sobre la meva testa, abans de que les reixes i els barrots de la realitat m'emboiressin la mirada.


Reixes: 1.- barrio La Silsa

Reixes: alguns pisos de municipis de classes mitjes (treballadores i professionals) estan franquejats per dues reixes com les de la foto. La norma és una reixa i la porta.

Les classes oligarques directament tallen els carrers de les seves urbanitzacions.

Totes aquestes mesures de seguretat no són només característica de Veneçuela, sinó de la majoria de megaurbs llatinoamericanes.

Casa del poeta veneçolà Aquiles Nazoa, autor de Humor y amor

Mis vacaciones de verano

Vull donar les gràcies a la família M. O. per la calidesa en el seu tracte i les ganes de compartir la seva ciutat amb mi.

En todo caso, si algo había aprendido era que nunca hay que viajar con una persona a la que no amamos.

París no se acaba nunca, Vila-Matas.

ÍNDEX

1.La ciutat de l'eterna primavera.
2.El Carib.
3.Very Important People.
4.El pe'o.
5.Secuestro Express.
6.Roberto Bolaño.

INTRODUCCIÓ

Oh, hola veïns, passeu, passeu, què tal les vostres vacances? Bé, oi, normals, tirant a tedioses i avorrides, aquí m'han dit que us ha plogut, oi, no't fot, un juliol infernal i ara que venien les vacances i us fot un temporal darrera un altre, vaja, vaja, vaja, bé jo us havia preparat unes notes per comentar la millor novel·la que m'he llegit en molts anys -recordeu que sóc insultantment jove, o sigui que casi puc dir que és la millor novel·la que m'he llegit en ma vida- però ara que us tinc tots a aquí us ensenyaré unes poquetes imatges de les meves vacances, a la nevera hi ha una xibeca i al primer calaix pistatxos.

1. LA CIUTAT DE L'ETERNA PRIMAVERA.

vigileu. El perill s'intueix en cada cantonada, en cada carrer mal pavimentat. La il·luminació paupèrrima dels carrers convida al crim. Chevrolets ruïnosos. Semàfors decoratius. Els caraquenys, redéu, coneixen pam a pam la seva extensió natural, que és el cotxe. Es submergeixen en el tràfec i en el caos amparats per una espècie d'aura que els fa infal·libles. Si entre aquella farola i aquell chevrolet de la salsa a tot drap és impossible que hi passi un pizzero de Sants, fixat què farà aquell caraqueny/a al volant del seu turisme. Miracles, chamos.

Caracas és incomprensible a primer cop d'ull. A segon també. No cal molestar-se a entendre res. Si algú et diu que entén la vida és un carallot, doncs el mateix passa amb Caracas. Caracas no és Caracas; són diversos municipis, amb les seves pròpies lleis, les seves pròpies regles. Digue'm de quin municipi vens i et diré qui ets. Caracas no s'entén si no s'entén el pe'o. Com que el pe'o serà el penúltim capítol de la meva redacció Mis vacaciones de verano, doncs estareu en la mateixa situació que jo.

Heu vist Blade Runner. Jo també. La nit de Caracas fa remor a turbina. El gall que va deixar el chamo del tercer del qui fa temps que ningú en sap res canta les matinades amb el pap del Serrat. El so puja i puja per entre les parets de gris crepuscular dels blocs de pisos i per entre les branques de les ceibes desbocades de més de trenta metres que graten les façanes i m'arriba a mi, el so del gall que fa soroll a turbina. M'aixeco, em fumo un cigarret. Les cinc del matí. Sento un clàxon de camió cisterna. Els bombers, com els galls, són els primers en anunciar el dia.

Recordo el trànsit del capvespre per les arteries principals de la megàpoli. Els mosaics de llums ara blavoses, ara grogoses, potser càlides, quadrilàteres en els edificis d'apartaments humils. I com en una atmòsfera irreal, l'univers de llumetes que pampalluguen a les faldes de les muntanyes, que són els barrios, ets boig si hi vas de nit. Ets un fotut imprudent si t'hi atreveixes de dia.

I un arriba a casa, i veu les ceibes i els grills que clamen pluja, i els buhoneros que pleguen veles i desen la seva economia informal en magatzems antany tendes de discos, de roba, i els policies motoritzats es toquen la bragueta i miren el cel, i jo miro el cel, i aquest s'ha obert en canal i de les seves entranyes neix una posta de sol bellíssima, rogíssima i penso que algun dia el bosc guanyarà la partida a la ciutat i quan ja res no sigui, camparà ample per barrios i avingudes, i ho salvarà tot. Ella, al meu costat sospira;

-A este país se lo llevó el diablo.


(...)

Noves de París

"La frase que sigue es falsa. La frase que la precede es verdadera"

Epimènides. Citat a París no se acaba nunca, Vila-Matas, Enrique.

Em reconec en el catàleg d’interrogants que graviten al voltant dels pretendents a escriptor. Però enlloc he llegit que un escriptor no tingui imaginació, o en la seva absència, memòria. La meva impossibilitat per escriure com déu mana rau en que tinc la desmemòria de l’home vell i la inexperiència de l’home jove. Donades tals circumstàncies vaig decidir fer-me editor. Un editor que, sense ser escriptor, escriu, o sigui; dels pitjors.

Em fa sentir bé, això de ser editor, donat que puc comprovar a diari que gent amb similar classe literària que jo proven sort i intenten publicar i esperen que la seva obra sigui coneguda i fins i tot reconeguda. Em congratula, sincerament. És la certesa de no ser pitjor que molts altres el que m’empeny a escriure aquestes línies.

Un editor és un bastard necessari, com ho són també els crítics literaris. D’entre totes les classes d’editor, almenys els editors que escriuen es poden considerar uns autèntics bastards professionals. No sé si m’enteneu; no és prou ètic jugar a ser jutge i part. Solem tenir un peu a la terra ferma de l’eficiència econòmica i l’altre al fangar de l’art per l’art.

No es poden servir dos amos. Si tens talent en l’art de la mentida potser sí. En el meu cas, tant el talent en els negocis com el talent en les arts encara està per veure. No tinc por. Quan escric, no tinc por a la mort.

El cas és que em reconec com un més dels que naufraguen en un oceà infestat d’incògnites que són els aprenents d’escriptors. Sense pretendre ser-ne un, cal reincidir en aquest aspecte.

Vila-Matas ha cartografiat aquest oceà, ha posat preu a la baixa a cada interrogant del catàleg de dubtes i terrors del Jove Escriptor, i per un grapat d’euros París no se acaba nunca serà teu.

El llibre ha posat un mirall davant meu i concloc que un escriptor jove és per fina força una cosa antinatura, o, si més no, un escriptor amputat; doncs el sisè sentit, el de de la experiència, surt amb les primeres canes i quan ets joves encara no en disposes. De canes.

Un ferroviari ja m’ho va advertir; calia començar escriure als cinquanta cinc; per tenir prou experiència com per a repartir-la i així bastir de credibilitat els personatges de les teves novel·les.

És per això que les obres dels primerencs solen sortir refregides de la impremta, doncs estan cuinades a l’oli reutilitzat de la desesperació. Desesperació, nihilisme, tansemenfotisme, angoixa, egocentrisme… –només pots aspirar a conèixer-te a tu mateix, en la joventut-.

M’he vist obligat a subratllar paràgrafs sencers de París era una fiesta, uns per la seva qualitat literària o anecdòtica, d’altres cercant coneixement amb interès merament autodidacta. A mi, com al jove Vila-Matas, no només no m’irriten els consells de la experiència sinó que a sobre els agraeixo.

Marguerite Duras li dóna al jove imbècil aprenent d'escriptor unes instruccions per a escriure novel·les;

1.Problemas de estructura. 2. Unidad y armonía. 3. Trama e historia. 4. El factor tiempo. 5. Efectos textuales. 6.Verosimilitud. 7. Técnica narrativa. 8.Personajes. 9. Diálogo 10. Escenarios. 11.Estilo. 12. Experiencia. 13. Registro lingüístico.

No em negareu que és del tot descoratjador. Penjo aquesta creativa llista de la compra aquí, si no us fa res, perquè he comprobat que la meva desmemòria s'alleuja quan deixo per escrit les coses que m'interessen. Escric això com qui escriu en una agenda, simplement.

La llista de la Duras no sé si importa massa. Em sembla que Vila-Matas en parla amb certa distància i grans dosis d'ironia, d'aquesta llista. En parla ironicament ara, no pas quan ell era un jove imbécil aprenent d'escriptor. Per tant he de concloure que jo, com aprenent imbécil que semblo ser, me la he de prendre seriosament, i quan pugui dir que sóc un editor que escriu llibres com un escriptor (déu no ho vulgui) podré parlar ironicament de que un dia jo vaig fer un post i em vaig creure les paraules que Margerite Duras li va dir a un jove imbécil que volia ser escriptor.

ps.- avui és el dia 1 de la meva lectura de 2666 de Roberto Bolaño. Cal escriure també això, doncs em penso que pot ser un llibre que canvii de nou la meva vida.